la por

<<He de dir una cosa de la por. És l’únic veritable oponent de la vida. Només la por pot vèncer la vida. És un adversi llest, traïdor, prou bé que ho sé, jo. No té decència, no respecta ni lleis ni convencions, no mostra gens de pietat. Va a buscar el teu punt més dèbil i el troba amb una facilitat infal·lible. Comença a la ment, sempre. En un moment determinat et sents en calma, controlat, alegre. Aleshores la por, disfressada amb la vestidura del dubte educat, se t’escola a la ment com un espia. El dubte es troba la incredulitat i la incredulitat prova de fer-lo fora. Però la incredulitat és un soldat d’infanteria pobrament armat. El dubte se’n desfà sense gaires problemes. T’angunieges. La raó ve a lliurar batalla en nom teu. Et refermes. La raó està plenament equipada amb la tecnologia més moderna en armes. Però, per al teu astorament, malgrat les tàctiques superiors i una sèrie de victòries innegables, la raó es veu superada. Sents com et debilites, vacil·les. L’angúnia esdevé por.

A continuació la por es dedica al teu cos, el qual ja és conscient que està passant una cosa terrible. Els pulmons t’han fugit com un ocell i els budells s’han escapat com una serp. Ara la llengua et cau morta com una sariga, mentre que la mandíbula comença a galopar sense desplaçar-se del lloc. Les orelles se’t tornen sordes. Els músculs et comencen a tremolar com si tinguessin la malària i els genolls et fimbren com si ballessis. El cor s’esforça massa, mentre que l’esfínter es relaxa massa. I anar fent amb la resta del cos. Cada una de les teves parts, en la mesura que li sembla més escaient, es desmunta. Només els ulls et funcionen bé. Sempre dediquen una atenció adequada a la por.

Ràpidament prens decisions arrauxades. Descartes els teus darrers aliats: l’esperança i la confiança. Ja està, t’has vençut a tu mateix. la por, que no és altra cosa que una impressió, ha triomfat per damunt teu.

El tema és difícil d’expressar amb paraules. Perquè la por, la por de debò, la que et sotraga fins al moll de l’os, la que sents quan et trobes cara a cara amb la fi mortal, fa niu en la teva memòria com una gangrena: cerca de podrir-ho tot, incloent-hi les paraules amb què parles. O sigui que has d’esforçar-te per projectar la llum de les paraules sobre la por. Perquè si no ho fas, si la teva por esdevé una foscor sense paraules que tu evites, potser fins i tot aconsegueixes d’oblidar, t’obres a més atacs de por perquè mai no has combatut de debò l’oponent que et va vèncer.>>

/Història de Pi. Yann Martel. Capítol 56. Pàgines 216-217/

Anuncis