aprenc a viure en l’espai que ha deixat l’oceà

Nokkeh / Stefaan Temmerman
/Nokkeh de Stefaan Temmerman/

<<One day, in a town at the edge of the world, the tide went out and never returned. The sea just left without warning. At first, people were little more than puzzled. They continued to gossip and fight over the same old things. But soon a silence began to permeate the township. A desert of unbelievable magnitude was forming before their very eyes. Weeks passed and there was still no sign of the ocean. The people grew worried. It was decided to send a small group to search for it, in the hope of bringing it back.

As the days went on, more and more people went looking. The people searched far and wide, but the ocean had vanished without a trace. The quiet land, once bountiful, had become hard and unyielding. Then a shape appeared on the horizon. Through a blaze of heat, the people saw what looked like tumbling water rolling towards them. A wave of excitement passed through the town, as they anxiously watched the ocean return. But as it grew closer, the shape began to alter and mutate. What looked like tumbling water, was in fact wild horses. Everywhere they turned, they saw horses drawing closer and closer. Their excitement turned to fear, and their fear became panic, for it seemed that nothing could stop their advance – which, as the ocean’s disappearance, had come without warning. But then no one, not even for a moment, had stopped to question why the ocean had left in the first place.

The people had no choice but to trust that the horses would lead them to their ocean. Without reins or saddles, they rode the horses across the barren land. But the ocean had disappeared for good. And the people, together, alone, had no choice but to face each other in their loss. They made a home for themselves in a new environment, although one that had changed forever. They learnt to live in the space the ocean had left, although it lingered in their dreams.>>

/The day the tide went away by Celia Steimer. In my father’s den + Horses. Patti Smith/

Anuncis

els bojos

on the road

<<…but then they danced down the street like dingledodies, and I shambled after as usual as I’ve been doing all my life after people that interest me, because the only people that interest me are the mad ones, the ones who are mad to live, mad to talk, desirous of everything at the same time, the ones that never yawn or say a commonplace thing… but burn, burn, burn, like roman candles across the night. >>

/Jack Kerouac. On the road. The original scroll/

el petó


/imatge del petó x Anna García/

A l’Anna García sempre li han interessat les persones. A les seves mans, la lent d’una càmera /de vídeo o de fotografia segons l’ocasió/ pot adquirir les propietats d’una lupa per veure millor els detalls que les fan unes i úniques.

El mot persona feia referència en els seus orígens a les màscares que duien els actors a la Grècia i la Roma antigues. Enmig de l’escena ciclòpia on es movien, les màscares els diferenciaven i, sobretot, els feien res-sonar, per-sonare, i arribar amb claredat al públic per al qual declamaven.

Podríem dir que quan una persona ressona amb veu pròpia té identitat. El seu <<jo>> és un element sofisticat i complex que desplega la seva relativitat, les seves perceptibles o imperceptibles mutacions i, fins i tot, les seves contradiccions, en un context que esdevé un modern escenari en el qual interpretar el propi procés d’individuació. A l’Anna la meravella explorar-lo i, de vegades, posa l’accent sobre allò que és divers i singular. Altres vegades, en canvi, retrata les persones i les multiplica a voluntat enmig de la poètica quotidiana. La reiteració reiteració reiteració reiteració genera una uniformitat d’aquestes identitats, malgrat la pluralitat d’elements, i propicia un joc de miralls amb possibilitats infinites.

Un petó és l’element escollit per imaginar els amors que s’hi entortolliguen. Un petó, encara que fortuït, és un pont físic entre el jo i l’altre i està estretament lligat a l’intercanvi de secrets i intimitats.

El videoart és la plataforma perfecta per jugar amb les coordenades espai-temps, la seqüència i el moviment i, coneixedors d’aquestes regles del joc, a través de l’Anna entreguem tota la nostra atenció al retrat subtil i en blanc i negre de catorze parells de persones que es besen davant la càmera. El ritme és el mateix. El fons és el mateix: un mur la rigidesa del qual s’estova més i més amb cada petó que presencia. El punt de fuga fa ajuntar, a pleret, perfils i boques i es converteix en un punt de trobada i d’ancoratge fugaç de dues identitats que no podríem afirmar amb seguretat si són pròpies o alienes. La pantalla ha decidit imaginar-les contrastades i deformar el temps a ralentí, fins al punt que petons tímids, petons innocents, petons esmunyedissos, petons serens, petons sorneguers, petons confiats, petons decidits, petons declarats, petons càlids, petons entremaliats, petons transparents, petons…. ressonen i es fan persona en el silenci, repetits i irrepetibles.

El petó x Anna García
vídeo 13′
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

never let me go


/never let me go/

Fins i tot llavors, vaig adonar-me que no tenia sentit, que aquella interpretació meva no s’adeia a la resta de la lletra de la cançó. Però allò no era un problema per a mi. La cançó em donava la raó i jo solia escoltar-la una vegada i una altra, sola, sempre que en tenia l’oportunitat.

Never let me go. No em deixis marxar mai.

<<Even at the time, I realised this couldn’t be right, that this interpretation didn’t fit with the rest of the lyrics. But that wasn’t an issue with me. The song was about what I said, and I used to listen to it again and again, on my own, whenever I got the chance.>>

/Kazuo Ishiguro, Never let me go/

a l’inrevés

/Upside Down/

El nostre món no és gaire diferent dels dos mons bessons d’Upside Down.

Hi ha un món excessiu a sobre i un món miserable a sota. I les regles del joc no permeten canviar la pròpia fortuna quan ets en un costat o en un altre. Aquest és l’escenari del periple més o menys reeixit d’un Adam i d’una Eva (o Eden, és el mateix) que fan el possible i l’impossible per dibuixar un espai de trobada prohibit, perquè és revolucionari i esborra els límits de la realitat imposada.

El nostre món no és gaire diferent. No gens.

Però quan ser a sobre (up) o ser a sota (down) és una qüestió de gravetat, ens trobem amb una petita obra fantàstica i inspiradora que ens pregunta si aquests dos mons no són una metàfora del propi jo (un) i de la imatge del jo que retorna el mirall (l’altre). No hi ha cel sobre els caps dels personatges, hi ha un mirall. L’excés i la misèria, la llibertat o l’esclavatge són en mi i en la imatge que projecto al mirall. Són la cara i la creu de la moneda. Una sola moneda, en realitat. Amb aquesta certesa dic que tot allò que canvio en mi, canvia també en el mirall. I upside down: a l’inrevés.