habeas corpus

habeus_corpus
/Habeus corpus #6 de Carmen Hurtado Pérez/

Sovint oblido que sóc cos. Un cos diví modelat ex-novo amb llim i argila. Per mi. Des de la gènesi dels temps. Si és que el temps existeix.

Neixo i el meu cos passa joies i penes no sempre confessades perquè la línia que el separa injustament de l’ànima és fràgil i capriciosa.

És un espai en blanc en el qual la meva pell, la meva carn i els meus ossos esdevenen el plànol fidel de les circumstàncies. Com l’escorça arrugada ho és per a l’arbre, com l’embolcall llis i fred ho és per a la pedra. Llegeixo el plànol i llegeixo la meva vida. La revisc infinites vegades amb cada osca, amb cada marca, amb cada senyal.

El buit s’omple de ferides. El cos sòlid s’esqueixa i els fluids brollen. Arriba el dolor, com una il·lusió. Cada ferida és una petita mort. Però cada ferida és també una galeria excavada en les estranyes del meu cos, un anar endins i no dis-treure-m amb les idees que tantes vegades se m’emporten lluny de l’aquí i de l’ara. D’allò que és primordial. De mi. Dono gràcies al cos, doncs, quan parla.

El miro per dins. Estimo les seves ferides pintades, les netejo i en tinc cura. Les llagues es tanquen i es tornen cicatrius. I es fonen altra vegada en l’espai en blanc que és la meva pell, la meva carn, els meus ossos. El meu ésser.

Sovint recordo que sóc un cos. Un espai fèrtil on la inspiració i la creació sorgeixen des del no-res, des de la dansa interminable que l’omple de significat i el buida una vegada més. Fins a la fi del temps. Si és que el temps existeix.

Habeus corpus és un projecte de Carmen Hurtado Pérez format per 6 instal·lacions que combinen l’oli sobre la tela, l’escultura de poliuretà pintat i el collage. El seu títol s’inspira en la llatinada Habeas corpus que en l’àmbit legal garanteix la llibertat individual: <<que (re) tinguis el (teu) cos>>. La proposta dóna forma a aquest cos i en recorre les ferides. El seu procés de creació recrea escenaris i juga amb el buit intangible i la fecunditat tangible que en sorgeix. Amb la pintura, la primera de les tècniques amb les quals l’artista va començar a expressar-se, i l’escultura, la darrera tècnica que ha explorat, tanca provisionalment el cercle obert del seu ouroboros particular.

Anuncis

buit

Buit és el receptacle o el lloc que no és ocupat per allò que és destinat a contenir. Buit és l’espai desproveït de matèria. Antònim de plenitud. Incomplet. Mancat. Orfe. Hem volgut donar color i forma a aquest espai inhòspit. Barcelona, la nostra ciutat, juga molt sovint a col·leccionar forats, a buidar-se d’alguns dels immobles que havien arrelat sobre el seu ciment. Hem bastit la paret mitgera d’una edifici que, posada al descobert, és un plànol fidel de les estances que en altres temps van contenir la vida. Rajoles, guix, paper esquinçat. Són com ferides que es fan evidents als ulls dels vianants que deambulem pel carrer i mirem enlaire. La pell en carn viva d’uns habitatges que hi eren i ja no hi són. Empremtes d’unes persones que hi eren i ja no hi són. Un passat a la memòria. Un present despullat. Un futur incert. La història d’una absència.

Podem considerar una absència com el contrari d’una presència en un sentit material o en un sentit simbòlic, existencial. Una absència ens pot portar a explorar una renúncia, una pèrdua, una enyorança, un desig, una necessitat, un lligam, una obligació. Un no ser complet. Hem regalat a la paret mitgera alguns objectes que abans certament havien omplert la seva buidor insuportable. Un desaigüe, una cadira, un penjador. Objectes que dialoguen amb el dins i amb el fora. Objectes de trànsit i de permanència. Podrien haver estat d’altres, com un llum, un mirall, potser un rellotge. Amb aquest gest romàntic volem jugar amb el buit, volem retornar a l’espai erm la seva raó de ser, el seu dret a sentir l’horror vacui. Fins que del no-res, pugui sorgir-ne, de nou, tot.

Història d’una absència és una proposta del col·lectiu 8 per al concurs convocat per grand.geyser.

anatomia emocional


/detall d’anatomia emocional x Alex Martínez/

Les disseccions que Vesalius practicava als cossos d’aquells que havien estat condemnats a mort han quedat enrere, Renaixement enllà. La topografia, la ubicació, la disposició i la relació dels òrgans que composen el cos humà han estat explorades i dibuixades mil·límetre a mil·límetre des de l’antiguitat fins a les radiografies, tomografies axials i ressonàncies dels segle XXI.

El cos. Sí. Però i l’ànima? La filosofia, la fisiologia, la neurologia i la psicologia encara proven de retratar la seva forma. Separar-la del cos com aquell que lleva la pell a una poma per assaborir-ne la polpa i la linfa.

L’Alex Martínez m’ofereix una il·lustració i, alhora, tres capes que es superposen en una mateixa imatge: epidermis, derma i hipoderma. Sembla nascuda sota el vidre que encaixa amb el marc que la presenta. Més que una il·lustració que s’exposa davant dels nostres ulls, sembla un cos contingut en la proveta d’un laboratori de pigments, transparències i carbonet.

Teixits. Òrgans. Molècules. Substàncies. Fluids.

una pell que és el límit entre el dins i el fora. Una membrana que tanca dins seu el secret d’un complex sistema en moviment.

Sentits. Funcions. Processos. Intercanvis. Pulsacions.

Dirigeix la maquinària un cervell, entre els plecs del qual s’hi amaga un <<jo>>. És el focus que projecta un nou element sobre el pla. El cor. Pensaments. Accions. Emocions. Em venen al cap i al record alguns dels éssers que l’art i no la ciència ha sabut crear a través dels elements, insuflant-los vida. Imaginant-los. Desitjant-los. Creant-los del no-res. Estimant-los. Holografia? Il·lusió? Màgia? Responsabilitat? Divinitat? Em perdo en els conceptes. Perdo la matèria. Perdo el cos. La pell, esqueixada, deixa de ser la línia vermella que separa el fora del dins. Goso parlar d’ànima. D’individu. D’ésser. D’essència. Jugo amb els mots. Sóc creadora. Sóc demiurga. M’enamoro.

La vida travessa el vidre. Trenca la proveta.

Trio el meu amor. Imagino el meu amor. Projecto el meu amor. Visc el meu amor. Estimo el meu amor.

Potser a l’art el relat de l’anatomia emocional li ha sortit més reeixit.

Anatomia emocional x Alex Martínez
Il·lustració
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

primitiu


/desamor x Lusesita/

Sobre la Lusesita, també coneguda com a Laura Lasheras, s’ha dit que projecta llum pròpia sobre les ombres, que no és altra cosa que crear de bell nou on abans hi havia el no-res.

La gramàtica de les tres dimensions li permet gestar imatges volumètriques que conquereixen l’espai amb la seva presència i ens demanen que les escorcollem amb els ulls i les recorrem amb els dits. Quan la Lusesita imagina l’amor, de la foscor en neix un vincle universal i primigeni. Com primigenis són el fil i el gres que es troben a Desamor i a Primitiu.

Desamor ens remet a la llenceria femenina, a la costura que trama intimitats sobre els genitals de les dones, que oculta o mostra, l’instrument de seducció o de tortura per excel·lència. En contacte amb la pell fina, una altra pell, acolorida d’esmalt verd i de rugoses incrustacions ceràmiques. Queixals, tentacles incipients o espines. Una munió d’éssers orgànics amb existència pròpia. La llenceria està teixida per fibres i filaments de forma capil·lar, molt prims, llargs i flexibles que construeixen una xarxa. Les xarxes comuniquen, protegeixen o be aïllen. Si l’amor és un fil que ens cus al món, quan el fil es trenca fem una llengota reptiliana i, fins i tot, ensenyem les dents. Des-amor. Ironia esbojarrada.

Amb Primitiu, la Lusesita torna a barrejar materials. De vegades, l’alquímia ens obsequia amb noves substàncies que neixen de matèries que ja coneixíem i que no havíem posat en contacte mai abans. La ceràmica comparteix un element molt important amb l’alquímia: l’escalfor. Dóna forma i cou l’argila a temperatures candents amb un foc que, a més de calor, és també un generador de claror. El resultat és un tòtem, un objecte sobrenatural que en les mitologies d’algunes cultures es pren com a emblema de la comunitat o de l’individu i que mostra un seguit d’atribucions espirituals en funció de la forma que ostenta i l’ésser que representa. Aquest tòtem d’abstraccions inspirades en el món vegetal i animal, de formes senzilles i textures capricioses, desplega els seus petits instruments sensitius com arrels o tubercles que acaronen i interpel·len allò que els envolta. És ple de solcs, afegits, agafadors i costures cartogràfiques, explosió onírica de color que parla de força, essència, màgia i vida. És.

Potser la imaginació de la Lusesita és un far que atreu éssers antics i errants i així no permet que s’estavellin. La seva llum fa que hi veiem una mica més clar i ens preguntem si és veritat allò que dins nostre sabem: que, si l’ombra no pot viure sense la llum, la llum tampoc no pot viure pas sense l’ombra.

Desamor i Primitiu x Lusesita
2 peces d’escultura
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

des-amor


/sense títol x Cris Izquierdo/

Un ram de flors.

Obertes. Delicades com el vellut. Amb sèpals i pètals d’una anatomia tan elaborada com els insectes que els extreuen el nèctar. No són acolorides, però les podem pintar de colors en qualsevol moment, si ho volem. La majoria d’elles són hermafrodites, dues realitats diverses contingudes en un sol ésser, tan petit i temporal. Ensumem el seu perfum. Són una fantasia de fertilitat i de bellesa. Són vives. Ens entren pels ulls, el la nas, la boca i les mans. No emeten sons, però si parlessin ens explicarien qui les ha posat en un gerro. Són un obsequi? Un record? De qui? Per a qui? Una celebració? Una trobada? Un comiat? Duen un missatge? És de seducció? De joia? De tristesa? De culpa? De perdó? De compromís? De reconciliació? De pèrdua? Aviat es marciran, però l’emoció que les va provocar i que van provocar durarà.

Potser per sempre.

Una figura masculina.

Nua. D’esquena. Davant d’una cortina o del teló d’un escenari. Roig encès. Qui és? El coneixem? No li veiem el rostre. No s’està quiet. Sembla ocupat. És un actor a punt de sortir a escena? És un amant atrapat in fraganti en una habitació aliena? La intimitat de la seva nuesa ens el fa sentir proper. Ens fa pensar en la bellesa, la confiança, la humanitat d’un cos càlid, tot i que no en sapiguem la seva història. Com nosaltres, de vegades deu sentir curiositat, dolor, alegria, avorriment, inquietud, desconsol, ressentiment, ira, fàstic, enveja, fascinació, excitació, amor, desamor. E-mocio-ns. Les que ens fan moure de lloc l’ànima i ens canviem.

Potser per sempre.

La Cris Izquierdo, amb les cèl·lules fotosensibles del seu cervell, cor, ulls, dits i càmera, captura instants d’intimitat com aquests, situacions intenses en les quals el fet de disparar el botó és una presa de consciència de l’instant. Aquí i ara. Hic et nunc. La fascinació absoluta pel moment. Una barreja de facilitat i de concentració, un estar-en-el-present i res més. No cal res més. Bellesa. Quotidianitat. Veritat. Sense pretensions pre-concebudes, amb cura i amb respecte. Com si volgués posar en petits potets de vidre les emocions.

Potser per sempre.

Dues imatges disparades. Dues imatges capturades. Dues imatges imaginades?
Una d’amor i l’altra de desamor.
Una de desamor i l’altra d’amor.
Però sense amor no hi ha desamor i viceversa.
Ens aventuraríem a endevinar quina és quina?

Sense títol x Cris Izquierdo
2 fotografies
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

amort


/amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado/

La Carmen Hurtado Pérez ens atorga la llibertat d’escollir entre dos noms. D’una banda, amor-t o a-mort, fruit de la intersecció semàntica entre dos mots, un recurs literari conegut com a <<quiasme>>. De l’altra, el suïcidi imaginari, perpetrat per una figura femenina submergida en l’aigua tenyida de roig d’una banyera. Mort per amor o amor per la mort?

Un oli sobre tela i 6 combinacions de petit format i tècnica mixta /fotogravat, transfer i collage/ per considerar la possibilitat de posar fi a l’existència tal i com la coneixem. Perdre el vincle que hem forjat amb el món i, per tant, sortir de nosaltres mateixos. És una contradicció imaginar l’amor a través del des-amor i la mort? La Carmen té al cap unes paraules de Schopenhauer: <<el suïcidi, lluny de negar la voluntat de viure, l’afirma enèrgicament>>. La suïcida estima la vida fins a tal punt que no la vol esclava del patiment. No té rostre, però els podria tenir tots. S’acomiada del dolor amb, llibertat i lucidesa, en un espai privat, entre els murs de la intimitat d’un bany, l’indret per antonomàsia de la neteja i la purificació. Els desaigües s’enduen lluny la nostra brutícia i els nostres excrements. També és el santuari del Mirall, que ens retorna la nostra dimensió corporal i ens fa retrobar amb el propi jo quan ens hi contemplem.

Una gota de sang ens fa beure l’elixir de la vida. Som carn, ossos, òrgans i batecs. I la sang d’una menstruació que marca un canvi de tempo i de cicle. Pèrdua, dolor, però també fecunditat i pòsit per a nous projectes. Del cos i de l’ànima, que són una mateixa cosa. La vida sorgeix de circumstàncies aquàtiques i hi torna sempre.

L’artista superposa i incideix imatges gràfiques de privacitat i nuesa en espais que adquireixen l’enclaustrament d’una gàbia, la por a allò desconegut que s’amaga rere una porta tancada, l’absurditat de Duchamp, l’horror i la psicosi dels fotogrames d’Hitchkock. L’espai íntim estampa connotacions de malaltia i de catarsi. Escrivia Sèneca: <<Morir abans o després no té cap mena d’importància>>. I, com el filòsof romà, que es tallà les venes dins una banyera per ordre de Neró, quants Marats i quantes Ofèlies han perdut la vida i han surat en els fluïds primigenis? I quantes Afrodites hi han nascut?

Quantes vegades al dia ens donem mort a nosaltres mateixos? <<Deixeu-ho tot. Deixeu Dada>> ens desafia Breton. No fugim ni abandonem. Ho deixem anar tot. Ens rentem, en l’aigua de la banyera i, deixem enrere la nostra pell vella. Tornem a començar. Eros o Tanatos. Inici o fi. Construcció o destrucció. Conscient o inconscient. La llibertat de triar entre dos títols per a una obra. O entre dos instints, dues cares de la mateixa moneda.

Amor i mort. Encara amor. I si els escollim tots dos?

Amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado Pérez
1 oli sobre tela i 6 obres de petit format de tècnica mixta
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

el petó


/imatge del petó x Anna García/

A l’Anna García sempre li han interessat les persones. A les seves mans, la lent d’una càmera /de vídeo o de fotografia segons l’ocasió/ pot adquirir les propietats d’una lupa per veure millor els detalls que les fan unes i úniques.

El mot persona feia referència en els seus orígens a les màscares que duien els actors a la Grècia i la Roma antigues. Enmig de l’escena ciclòpia on es movien, les màscares els diferenciaven i, sobretot, els feien res-sonar, per-sonare, i arribar amb claredat al públic per al qual declamaven.

Podríem dir que quan una persona ressona amb veu pròpia té identitat. El seu <<jo>> és un element sofisticat i complex que desplega la seva relativitat, les seves perceptibles o imperceptibles mutacions i, fins i tot, les seves contradiccions, en un context que esdevé un modern escenari en el qual interpretar el propi procés d’individuació. A l’Anna la meravella explorar-lo i, de vegades, posa l’accent sobre allò que és divers i singular. Altres vegades, en canvi, retrata les persones i les multiplica a voluntat enmig de la poètica quotidiana. La reiteració reiteració reiteració reiteració genera una uniformitat d’aquestes identitats, malgrat la pluralitat d’elements, i propicia un joc de miralls amb possibilitats infinites.

Un petó és l’element escollit per imaginar els amors que s’hi entortolliguen. Un petó, encara que fortuït, és un pont físic entre el jo i l’altre i està estretament lligat a l’intercanvi de secrets i intimitats.

El videoart és la plataforma perfecta per jugar amb les coordenades espai-temps, la seqüència i el moviment i, coneixedors d’aquestes regles del joc, a través de l’Anna entreguem tota la nostra atenció al retrat subtil i en blanc i negre de catorze parells de persones que es besen davant la càmera. El ritme és el mateix. El fons és el mateix: un mur la rigidesa del qual s’estova més i més amb cada petó que presencia. El punt de fuga fa ajuntar, a pleret, perfils i boques i es converteix en un punt de trobada i d’ancoratge fugaç de dues identitats que no podríem afirmar amb seguretat si són pròpies o alienes. La pantalla ha decidit imaginar-les contrastades i deformar el temps a ralentí, fins al punt que petons tímids, petons innocents, petons esmunyedissos, petons serens, petons sorneguers, petons confiats, petons decidits, petons declarats, petons càlids, petons entremaliats, petons transparents, petons…. ressonen i es fan persona en el silenci, repetits i irrepetibles.

El petó x Anna García
vídeo 13′
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.