allò terrible que vol el meu amor


/Mute animals #1 de Hanamaro Chaki/

<<Wir haben keinen Grund, gegen unsere Welt Mißtrauen zu haben, denn sie ist nicht gegen uns. Hat sie Schrecken, so sind es unsere Schrecken, hat sie Abgründe, so gehören diese Abgründe uns, sind Gefahren da, so müssen wir versuchen, sie zu lieben.
Und wenn wir nur unser Leben nach jenem Grundsatz einrichten, der uns rät, daß wir uns immer an das Schwere halten müssen, so wird das, welches uns jetzt noch als das Fremdeste erscheint, unser Vertrautestes und Treuestes werden. Wie sollten wir jener alten Mythen vergessen können, die am Anfange aller Völker stehen, der Mythen von den Drachen, die sich im äußersten Augenblick in Prinzessinnen verwandeln; vielleicht sind alle Drachen unseres Lebens Prinzessinnen, die nur darauf warten, uns einmal schön und mutig zu sehen. Vielleicht ist alles Schreckliche im tiefsten Grunde das Hilflose, das von uns Hilfe will.>>

/Reiner Maria Rilke. Cartes a un jove poeta. Carta del 12 d’agost de 1904/

No tenim cap raó per desconfiar del nostre món, ja que no està en contra nostre. Si té ensurts, són els nostres ensurts, si té abismes, aquests abismes ens pertanyen, si hi ha perills, hem d’intentar estimar-los. I si orientem la nostra vida només a partir del principi que ens aconsella que confiem sempre en la dificultat, llavors allò que ara se’ns presenta com el més estrany es convertirà en la nostra experiència més íntima i fidel. Com podríem oblidar-nos dels mites antics que es troben en l’origen de tots els pobles, els mites sobre els dracs que es converteixenen en princeses en un obrir i tancar d’ulls? Potser tots els dracs de la nostra vida són princeses que esperen veure’ns actuar, almenys una vegada, amb bellesa i amb valor. Potser tot allò que ens espanta és, en la seva essència més profunda, quelcom desemparat què vol el nostre amor.

Anuncis

somnis oceànics


/il·lustració de Paula Bonet per a #drawmysideface a la galeria Escalera de Incendios de Barcelona/

Contemplo Plorar mars de la Paula Bonet i m’adono que, si bé Jonàs va aconseguir sortir de la panxa de la balena, ara és la balena qui és dins de Jonàs.
Navega per aigües pàl·lides. Navega per galtes pàl·lides.
Jo, en canvi, m’entesto en travessar l’horitzó a la recerca del leviatà universal.
Ploro oceans profunds que em brollen dels ulls i em neguen l’ànima.
Però és dins meu on haig de cercar.
I em venen al cap uns mots de Herman Melville que diuen:

<<Dreçats com sentinelles silenciosos, hi ha milers de mortals absorts en els seus somnis oceànics.>>

/Moby Dick. Pàgina 50/

anatomia emocional


/detall d’anatomia emocional x Alex Martínez/

Les disseccions que Vesalius practicava als cossos d’aquells que havien estat condemnats a mort han quedat enrere, Renaixement enllà. La topografia, la ubicació, la disposició i la relació dels òrgans que composen el cos humà han estat explorades i dibuixades mil·límetre a mil·límetre des de l’antiguitat fins a les radiografies, tomografies axials i ressonàncies dels segle XXI.

El cos. Sí. Però i l’ànima? La filosofia, la fisiologia, la neurologia i la psicologia encara proven de retratar la seva forma. Separar-la del cos com aquell que lleva la pell a una poma per assaborir-ne la polpa i la linfa.

L’Alex Martínez m’ofereix una il·lustració i, alhora, tres capes que es superposen en una mateixa imatge: epidermis, derma i hipoderma. Sembla nascuda sota el vidre que encaixa amb el marc que la presenta. Més que una il·lustració que s’exposa davant dels nostres ulls, sembla un cos contingut en la proveta d’un laboratori de pigments, transparències i carbonet.

Teixits. Òrgans. Molècules. Substàncies. Fluids.

una pell que és el límit entre el dins i el fora. Una membrana que tanca dins seu el secret d’un complex sistema en moviment.

Sentits. Funcions. Processos. Intercanvis. Pulsacions.

Dirigeix la maquinària un cervell, entre els plecs del qual s’hi amaga un <<jo>>. És el focus que projecta un nou element sobre el pla. El cor. Pensaments. Accions. Emocions. Em venen al cap i al record alguns dels éssers que l’art i no la ciència ha sabut crear a través dels elements, insuflant-los vida. Imaginant-los. Desitjant-los. Creant-los del no-res. Estimant-los. Holografia? Il·lusió? Màgia? Responsabilitat? Divinitat? Em perdo en els conceptes. Perdo la matèria. Perdo el cos. La pell, esqueixada, deixa de ser la línia vermella que separa el fora del dins. Goso parlar d’ànima. D’individu. D’ésser. D’essència. Jugo amb els mots. Sóc creadora. Sóc demiurga. M’enamoro.

La vida travessa el vidre. Trenca la proveta.

Trio el meu amor. Imagino el meu amor. Projecto el meu amor. Visc el meu amor. Estimo el meu amor.

Potser a l’art el relat de l’anatomia emocional li ha sortit més reeixit.

Anatomia emocional x Alex Martínez
Il·lustració
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

l’il·lus-trador d’il·lus-tracions amb el nom de bolet


/Prayer de la sèrie Memento Mori d’Enoki Toshiyuki/

Mentre buscava les propietats dels bolets japonesos enoki a la xarxa, em vaig topar amb l’esplèndida obra d’un il·lus-trador d’il·lus-tracions i d’il·lus-ions japonès anomenat Enoki Toshiyuki. La seva delicadesa i el seu gust per casar allò nou amb allò vell em van captivar.

Gràcies.

falena

/somiadors I de Joana Santamans/

 

Les hores
Psyché

Nua, vençuda
per l’esplendor de l’alba,
la viatgera
plena de crims, inútil
vol vacil·lant, falena.

/Salvador Espriu. Les hores. Obres completes. Edició crítica. Barcelona: Edicions 62 i Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu, 2002, vol. X/