oracions des d’Alyeska


/Monjo davant del mar de Caspar David Friedrich/ 

Alaska és el lloc on començar i acabar els dies. Sense por d’haver-los de tornar a començar, com la víctima d’un moviment etern i reiteratiu semblant als treballs sense fi de Tàntal, Sísif i les cinquanta filles de Danau. El nom d’aquest indret prové del mot aleutià Alyeska, que vol dir <<la gran terra>>. Alaxsxaq, una variant terminològica, serveix per descriure <<l’objecte envers el qual es dirigeix l’acció del mar>>.

Alyeska conviu amb l’embat àrtic de l’oceà que li trenca els esculls.
Alyeska, sovint, no comença ni acaba les jornades perquè no hi ha llum possible que separi el dia de la nit.
Alyeska suporta unes condicions metereològiques tan extremes que sembla que vulgui foragitar els pocs colonitzadors que han gosat romandre-hi des que Vitus Bering hi posà els peus.
Alyeska és el punt on l’oest toca l’est i es torna est.
Alyeska és el punt on l’est toca l’oest i es torna oest.
Alyeska agraeix que la compressin per set milions de dòlars, perquè no és en venda.
Alyeska accepta que provin de xuclar-li la medul·la dels recursos, perquè la gran terra és l’abundància que no s’acaba mai.

Alyeska, de fet, és el paradís de l’avesat a la feina titànica i repetitiva de la condició humana.
Alyeska, de fet, és l’habitatge del que ha refrenat la marea amb els braços durant un temps superior als límits fisiològics.
Alyeska, de fet, és la terra promesa del que sap que el patiment és un il·lusió.

Des de l’indret on <<el gel i la neu només són testimonis d’un fred que fa de pare i de dictador en unes terres fredes i grises>> provenen les oracions d’aquest ésser, anomenat Alaskan, que, com el monjo de Friedrich, sol davant del mar, és la breu figura vertical enmig de l’horitzontalitat absoluta. Com un lligam involuntari entre els dos móns que separa un horitzó de ficció, es fon amb la immensitat. Perquè en forma part. I la immensitat és part d’ell.

Nietzsche, a l’Ecce Homo, ens regala uns mots sobre com hom arriba a ser allò que és. Ens parla de l’aire irrespirable de les grans alçades, del fred que ens envolta en aquestes latituds, de la soledat immensa, de la vida voluntària enmig del gel. De la recerca del conflicte i l’estranyesa. De l’estar amb un mateix, de la purificació i del retrobament amb la veritat. Aquestes paraules em fan pensar en un lloc on les repeticions, els errors i els límits perden el sentit, si és que mai l’han tingut. A la tundra, a l’estepa, sobre el gel, en el buit desapareixen, perquè no hi poden arrelar.

<<Observo les migracions dels grans cetacis. Em trobo així perquè sóc jo. Al mig del no-res. Alaska.>>

imagino ergo sum

17
/jo i el meu alter-ego el dia 17/

<<Per conoscersi, bisogna potersi immaginare.

Non si tratta, dunque, di incoraggiare nel bambino vuote fantasticherie (ammesso che possano esistere fantasticherie assolutamente vuote, non indicative di un qualche contenuto), ma di dargli una mano perché possa immaginarsi e immaginare il proprio destino.>>

/Grammatica della fantasia. Gianni Rodari. Pàgina 117/

Per conèixer-me cal que pugui imaginar-me a mi mateixa. Imagino, ergo sum.

la por

<<He de dir una cosa de la por. És l’únic veritable oponent de la vida. Només la por pot vèncer la vida. És un adversi llest, traïdor, prou bé que ho sé, jo. No té decència, no respecta ni lleis ni convencions, no mostra gens de pietat. Va a buscar el teu punt més dèbil i el troba amb una facilitat infal·lible. Comença a la ment, sempre. En un moment determinat et sents en calma, controlat, alegre. Aleshores la por, disfressada amb la vestidura del dubte educat, se t’escola a la ment com un espia. El dubte es troba la incredulitat i la incredulitat prova de fer-lo fora. Però la incredulitat és un soldat d’infanteria pobrament armat. El dubte se’n desfà sense gaires problemes. T’angunieges. La raó ve a lliurar batalla en nom teu. Et refermes. La raó està plenament equipada amb la tecnologia més moderna en armes. Però, per al teu astorament, malgrat les tàctiques superiors i una sèrie de victòries innegables, la raó es veu superada. Sents com et debilites, vacil·les. L’angúnia esdevé por.

A continuació la por es dedica al teu cos, el qual ja és conscient que està passant una cosa terrible. Els pulmons t’han fugit com un ocell i els budells s’han escapat com una serp. Ara la llengua et cau morta com una sariga, mentre que la mandíbula comença a galopar sense desplaçar-se del lloc. Les orelles se’t tornen sordes. Els músculs et comencen a tremolar com si tinguessin la malària i els genolls et fimbren com si ballessis. El cor s’esforça massa, mentre que l’esfínter es relaxa massa. I anar fent amb la resta del cos. Cada una de les teves parts, en la mesura que li sembla més escaient, es desmunta. Només els ulls et funcionen bé. Sempre dediquen una atenció adequada a la por.

Ràpidament prens decisions arrauxades. Descartes els teus darrers aliats: l’esperança i la confiança. Ja està, t’has vençut a tu mateix. la por, que no és altra cosa que una impressió, ha triomfat per damunt teu.

El tema és difícil d’expressar amb paraules. Perquè la por, la por de debò, la que et sotraga fins al moll de l’os, la que sents quan et trobes cara a cara amb la fi mortal, fa niu en la teva memòria com una gangrena: cerca de podrir-ho tot, incloent-hi les paraules amb què parles. O sigui que has d’esforçar-te per projectar la llum de les paraules sobre la por. Perquè si no ho fas, si la teva por esdevé una foscor sense paraules que tu evites, potser fins i tot aconsegueixes d’oblidar, t’obres a més atacs de por perquè mai no has combatut de debò l’oponent que et va vèncer.>>

/Història de Pi. Yann Martel. Capítol 56. Pàgines 216-217/