||||

|



||



|||



||||



Anuncis

honorada

a_sometent

<<Es deia Honorata i no era cap dama, sinó una campana batejada així en honor de sant Honorat, bisbe d’Amiens i patró dels flequers i dels pastissers. Eren temps de Joan I, l’Amador de la Gentilesa, i l’Honorata va ser hissada, per decisió del Consell de Cent, al campanar de la catedral de Barcelona el 22 de novembre de l’any del Senyor de 1391. Durant moltes generacions va marcar amb el seu toc el pas de les hores a la ciutat. I ho va fer en èpoques de pau, però també de guerra. Situem-nos al segle XVIII, quan les tropes felipistes assetgen Barcelona. L’Honorata ja no marca només les hores. El repic de la campana es fa servir per alertar els defensors de la ciutat fins que el 16 de març de 1714 un projectil la fereix de mort. Una vegada acabada la guerra, la ciutat sotmesa demana permís al rei Borbó per fondre-la i fer-ne una de nova, però el Consell Reial el denega perquè considera que “habiendo sido esta campana la que tocó los movimientos de las sediciones, y por otros motivos que Su Majestad ha tenido presentes” ha de ser destruïda. I així es fa.

Tot i això, els catalans som tossuts i, des d’aleshores, tres campanes més de la catedral de Barcelona han portat el nom d’aquella Honorata rebel que cridava a les armes contra el Borbó. L’actual, que data del 1865 i pesa 750 quilos, toca més sovint que mai –marca els quarts– i és la que està situada en el punt més alt de totes les de la seu.>>

/Toni Dalmau. El Punt-Avui/

quan sortir del saló és entrar al saló

Aprofito el dia de Santa Eulàlia per tornar a endinsar-me en les interioritats de la Casa Gran. Recordo que quan era petita hi entrava tot sovint. Era un aconteixement important anar a cercar-hi el meu pare. Solemnes records d’infantesa que amb l’edat es tornen entranya-bles i tendres.

Després de veure el cerimoniós canvi de guàrdia de la Coronela, la milícia ciutadana que defensava les portes de la ciutat i que fou abolida amb la invasió de les tropes borbòniques, pujo l’escala negra, entro al Saló de les Cròniques i repasso les odissees dels almogàvers en els traçats bicolors del mestre Sert. Escolto en Ramon Muntaner i m’adono que la sala és, en realitat, un immens tendal de campanya. Refugiada dins les teles subtilment enretirades, contemplo les gestes daurades que tenen lloc Mediterrània enllà.

Creuo estances que no em criden massa l’atenció. Veig obres d’art que ben aviat oblido. Espero amb candeletes l’arribada al Saló de Cent, lloc on es reunia el Consell de Cent prohoms que administraven la ciutat i que no és només un nom de carrer. Sec sobre la fusta rígida però càlida al mateix temps. El mot alcalde s’esborra del vocabulari i sento a parlar, per boca de Rafael de Casanova, de batlles i veguers, del Trentenari, de la Busca i la Biga i del conseller en cap. Em pregunto perquè Barcelona ha oblidat el nom de les coses que duraren centenars d’anys. Em pregunto si també ha oblidat aquesta manera pròpia de gestionar les coses de la polis que fou capdavantera en altres temps. La manera de veure el món d’una comunitat de persones lligades a la seva terra, amb esperit comerciant, acostumades a enraonar, responsables de la pròpia fecunditat i, sobretot, no sotmeses a capricis aliens.

Quan m’aixeco per marxar i continuar el meu pelegrinatge cap a la galeria gòtica, descobreixo que la història dels indrets és, tantes vegades, insòlita. Sembla ser que la llinda i els brancals de la porta principal del Saló de Cent van ser intercanviats en una reconstrucció posterior a la seva creació, de tal manera que l’interior de la porta és, de fet, a fora i l’exterior de la porta és a dins. El dins, a fora i el fora, a dins. Insòlit, sí. I, si en aquest espai tan singular de la ciutat, sortir del saló significa en realitat entrar al saló, potser l’origen, que crèiem que havíem deixat enrere, ens espera, en realitat, no al darrere sinó al davant.

l’esglèsia que ens prengueren a Roma

Gustau Navarro cerca micromecenatge per desentelar la història de l’esglèsia catalana que s’aixeca a la Via di Montserrato de Roma.

Durant segles, Roma ha estat centre de pelegrinatge obligat per tots els devots cristians, aquest fet ha portat que al llarg de la història les diferents comunitats nacionals obrissin hospitals i esglésies, que tenien com funció principal atendre les necessitats dels pelegrins que arribaven a Roma i ser lloc d’unió i acolliment dels propis nacionals residents a la seu papal. Els catalans no foren en una excepció en aquest procés i la barcelonina Jacoba Ferrandes va fundar l’any 1354 a la via Arenula de Roma un hospital anomenat San Niccolò dei Catalani. Uns anys més tard na Margarida Pauli, natural de Mallorca, va fer un pas més en consolidar la llar dels catalans a Roma i va crear el 1363 un hospici contigu a San Niccolò dedicat a atendre les dones, Santa Margarida dei Catalani. El Papa Alexandre VI (Roderic de Borja) patrocina la fusió dels dos hospitals, però no serà fins el 23 de juny de 1506 que és reuneixen a Roma persones notables de Catalunya, Aragó i València per decidir el naixement d’un patronat amb seu <<en la capella de Sant Nicholau fincada en la casa del hospital vulgarment dit de cathalans>> que veurà nàixer la Fraternitat sota el Patrocini de la Verge de Montserrat. Els membres del patronat decidiren alçar una església a Roma, Santa Maria de Montserrat, l’església nacional dels catalans i la de tots els naturals dels regnes de la Corona d’Aragó. En aquesta s’hi troben les despulles dels papes Borja, Calixte III i Alexandre VI.

Després d’un any de recerca en arxius romans, catalans i espanyols, surt a la llum la sorprenent història de les transformacions del nom, l’embolcall i l’essència d’un dels llegats catalans al patrimoni del Caput Mundi.