habeas corpus

habeus_corpus
/Habeus corpus #6 de Carmen Hurtado Pérez/

Sovint oblido que sóc cos. Un cos diví modelat ex-novo amb llim i argila. Per mi. Des de la gènesi dels temps. Si és que el temps existeix.

Neixo i el meu cos passa joies i penes no sempre confessades perquè la línia que el separa injustament de l’ànima és fràgil i capriciosa.

És un espai en blanc en el qual la meva pell, la meva carn i els meus ossos esdevenen el plànol fidel de les circumstàncies. Com l’escorça arrugada ho és per a l’arbre, com l’embolcall llis i fred ho és per a la pedra. Llegeixo el plànol i llegeixo la meva vida. La revisc infinites vegades amb cada osca, amb cada marca, amb cada senyal.

El buit s’omple de ferides. El cos sòlid s’esqueixa i els fluids brollen. Arriba el dolor, com una il·lusió. Cada ferida és una petita mort. Però cada ferida és també una galeria excavada en les estranyes del meu cos, un anar endins i no dis-treure-m amb les idees que tantes vegades se m’emporten lluny de l’aquí i de l’ara. D’allò que és primordial. De mi. Dono gràcies al cos, doncs, quan parla.

El miro per dins. Estimo les seves ferides pintades, les netejo i en tinc cura. Les llagues es tanquen i es tornen cicatrius. I es fonen altra vegada en l’espai en blanc que és la meva pell, la meva carn, els meus ossos. El meu ésser.

Sovint recordo que sóc un cos. Un espai fèrtil on la inspiració i la creació sorgeixen des del no-res, des de la dansa interminable que l’omple de significat i el buida una vegada més. Fins a la fi del temps. Si és que el temps existeix.

Habeus corpus és un projecte de Carmen Hurtado Pérez format per 6 instal·lacions que combinen l’oli sobre la tela, l’escultura de poliuretà pintat i el collage. El seu títol s’inspira en la llatinada Habeas corpus que en l’àmbit legal garanteix la llibertat individual: <<que (re) tinguis el (teu) cos>>. La proposta dóna forma a aquest cos i en recorre les ferides. El seu procés de creació recrea escenaris i juga amb el buit intangible i la fecunditat tangible que en sorgeix. Amb la pintura, la primera de les tècniques amb les quals l’artista va començar a expressar-se, i l’escultura, la darrera tècnica que ha explorat, tanca provisionalment el cercle obert del seu ouroboros particular.

Anuncis

els ulls clucs miren endins


/Kauernde Frau de Koloman Moser/

<<Perquè ningú no pot sentir completament la pròpia identitat si no té els ulls tancats; com si, de fet, la foscor fos l’element propici per a les nostres essències, mentre que la claror congenia més amb la nostra part argilosa.>>

/Herman Melville. Moby Dick. Pàgina 109/

#santjordi

amort


/amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado/

La Carmen Hurtado Pérez ens atorga la llibertat d’escollir entre dos noms. D’una banda, amor-t o a-mort, fruit de la intersecció semàntica entre dos mots, un recurs literari conegut com a <<quiasme>>. De l’altra, el suïcidi imaginari, perpetrat per una figura femenina submergida en l’aigua tenyida de roig d’una banyera. Mort per amor o amor per la mort?

Un oli sobre tela i 6 combinacions de petit format i tècnica mixta /fotogravat, transfer i collage/ per considerar la possibilitat de posar fi a l’existència tal i com la coneixem. Perdre el vincle que hem forjat amb el món i, per tant, sortir de nosaltres mateixos. És una contradicció imaginar l’amor a través del des-amor i la mort? La Carmen té al cap unes paraules de Schopenhauer: <<el suïcidi, lluny de negar la voluntat de viure, l’afirma enèrgicament>>. La suïcida estima la vida fins a tal punt que no la vol esclava del patiment. No té rostre, però els podria tenir tots. S’acomiada del dolor amb, llibertat i lucidesa, en un espai privat, entre els murs de la intimitat d’un bany, l’indret per antonomàsia de la neteja i la purificació. Els desaigües s’enduen lluny la nostra brutícia i els nostres excrements. També és el santuari del Mirall, que ens retorna la nostra dimensió corporal i ens fa retrobar amb el propi jo quan ens hi contemplem.

Una gota de sang ens fa beure l’elixir de la vida. Som carn, ossos, òrgans i batecs. I la sang d’una menstruació que marca un canvi de tempo i de cicle. Pèrdua, dolor, però també fecunditat i pòsit per a nous projectes. Del cos i de l’ànima, que són una mateixa cosa. La vida sorgeix de circumstàncies aquàtiques i hi torna sempre.

L’artista superposa i incideix imatges gràfiques de privacitat i nuesa en espais que adquireixen l’enclaustrament d’una gàbia, la por a allò desconegut que s’amaga rere una porta tancada, l’absurditat de Duchamp, l’horror i la psicosi dels fotogrames d’Hitchkock. L’espai íntim estampa connotacions de malaltia i de catarsi. Escrivia Sèneca: <<Morir abans o després no té cap mena d’importància>>. I, com el filòsof romà, que es tallà les venes dins una banyera per ordre de Neró, quants Marats i quantes Ofèlies han perdut la vida i han surat en els fluïds primigenis? I quantes Afrodites hi han nascut?

Quantes vegades al dia ens donem mort a nosaltres mateixos? <<Deixeu-ho tot. Deixeu Dada>> ens desafia Breton. No fugim ni abandonem. Ho deixem anar tot. Ens rentem, en l’aigua de la banyera i, deixem enrere la nostra pell vella. Tornem a començar. Eros o Tanatos. Inici o fi. Construcció o destrucció. Conscient o inconscient. La llibertat de triar entre dos títols per a una obra. O entre dos instints, dues cares de la mateixa moneda.

Amor i mort. Encara amor. I si els escollim tots dos?

Amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado Pérez
1 oli sobre tela i 6 obres de petit format de tècnica mixta
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

llum de lluna


/moonlight de Ralph Albert Blakelock al Brooklyn Museum/

<<Per primera vegada a la seva vida, va deixar de preocupar-se pels resultats, i en conseqüència els termes èxit i fracàs de sobte per a ell havien perdut significat. El veritable objectiu de l’art no era crear objectes bonics, va descobrir. Era com una via de coneixement, una manera de comprendre el món i de trobar-hi un lloc, i qualsevol estètica que pogués tenir una tela determinada era gairebé una derivació secundària de l’esforç per entregar-se a aquesta lluita, per anar fins al moll de les coses. Va desaprendre les regles que havia après i va dipositar la confiança en el paisatge com si fos el seu còmplice, va abandonar voluntàriament les seves intencions en favor dels assalts de l’atzar, de l’espontaneïtat, de l’envestida dels detalls brutals. Ja no li feia por la desolació que l’envoltava.>>

/El palau de la lluna. Paul Auster. Pàgina 234/

l’Eva de Clarasó sota el llapis


/Eva d’Enric Clarasó/

La primera dona s’ha estat immòbil tot el matí sota la cúpula del MNAC. No recordava haver trepitjat mai aquell indret i l’ha llucat i apamat mil·límetre a mil·límetre, arraulida, sense trencar l’angulosa torsió a la qual està avesada des que Clarasó la va extreure del marbre fa més d’un segle. Feia fresca i anava nua. Però això no la destorbava. L’han contemplada des de tots els angles, com cada dia del món. Però avui, a diferència de cada dia del món, l’han copiada, resseguida, retradada, interpretada, dibuixada, acolorida, pigmentada, incidida, modelada i relatada mil i una vegades. Això l’ha trasbalsada un xic. Encara no sap si li agrada ser el centre d’atenció o si l’abelleix més la seva pròpia corba, la seva falda i crinera, aquest estar-en-ella-mateixa permanent i sense distraccions. Una de les darreres dones l’acompanyava. També nua. Un alter ego de carn i ossos que  li ha prestat el seu batec i moviment novells durant unes hores. Això sí que li ha agradat, a la primera dona. Potser un dia d’aquests es deixondirà, s’alçarà i el manllevarà per sempre.

Ombres sota el llapis ha estat una sessió de dibuix d’escultura al natural proposada pel Cercle artístic de Sant Lluc en col·laboració amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya.