a tots aquells que han viscut per retornar-nos el nom de cada cosa

Ara digueu: <<La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes>>
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: <<Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues>>
Ara digueu: <<Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.>>

/Salvador Espriu. Inici de càntic en el temple. Les cançons d’Ariadna/

Dia 10 de juliol de l’#anyespriu.

Anuncis

m’adormiria falsament si em pensava que estic desperta


/addendum #1 d’Ingo Mittelstaedt/

<<Estic desperta?
Potser abans vivia
el somni d’ara?>>

/haiku extret d’Arpegis. Joana Raspall/

dic en el silenci el nom del no-res

casa_o_laberint

XXX

L’aire resplendent
arrela en el plany.
Ales de la sang
drecen a claror.
De la llum a la fosca,
de la nit a la neu,
sofrença, camí,
paraules, destí,
per la terra, per l’aigua,
pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d’esperances,
dels morts,
dels records,
dic en silenci
el nom del no-res.

/Salvador Espriu. Final del laberint. Març i abril del 1955/

on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida?

XXXVIII

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: <<Amén>>.

/Salvador Espriu. La pell de brau, 1960/

#jollegeixo i em plau fer un homenatge al poeta amb motiu del Dia de la poesia catalana a Internet.

un ‘haiku’ em troba


/papallones de festa major/

<<Una flor caiguda que torna a la branca? Una papallona>>
/Iio Sōgi/

Aquest haiku em va trobar ahir a la tarda triant i remenant entre alguns dels llibres de la llibreria Té Quiero: tes i llibres al barri de Gràcia.
Avui he descobert que el va escriure un monjo i poeta japonès del segle XV.