allò terrible que vol el meu amor


/Mute animals #1 de Hanamaro Chaki/

<<Wir haben keinen Grund, gegen unsere Welt Mißtrauen zu haben, denn sie ist nicht gegen uns. Hat sie Schrecken, so sind es unsere Schrecken, hat sie Abgründe, so gehören diese Abgründe uns, sind Gefahren da, so müssen wir versuchen, sie zu lieben.
Und wenn wir nur unser Leben nach jenem Grundsatz einrichten, der uns rät, daß wir uns immer an das Schwere halten müssen, so wird das, welches uns jetzt noch als das Fremdeste erscheint, unser Vertrautestes und Treuestes werden. Wie sollten wir jener alten Mythen vergessen können, die am Anfange aller Völker stehen, der Mythen von den Drachen, die sich im äußersten Augenblick in Prinzessinnen verwandeln; vielleicht sind alle Drachen unseres Lebens Prinzessinnen, die nur darauf warten, uns einmal schön und mutig zu sehen. Vielleicht ist alles Schreckliche im tiefsten Grunde das Hilflose, das von uns Hilfe will.>>

/Reiner Maria Rilke. Cartes a un jove poeta. Carta del 12 d’agost de 1904/

No tenim cap raó per desconfiar del nostre món, ja que no està en contra nostre. Si té ensurts, són els nostres ensurts, si té abismes, aquests abismes ens pertanyen, si hi ha perills, hem d’intentar estimar-los. I si orientem la nostra vida només a partir del principi que ens aconsella que confiem sempre en la dificultat, llavors allò que ara se’ns presenta com el més estrany es convertirà en la nostra experiència més íntima i fidel. Com podríem oblidar-nos dels mites antics que es troben en l’origen de tots els pobles, els mites sobre els dracs que es converteixenen en princeses en un obrir i tancar d’ulls? Potser tots els dracs de la nostra vida són princeses que esperen veure’ns actuar, almenys una vegada, amb bellesa i amb valor. Potser tot allò que ens espanta és, en la seva essència més profunda, quelcom desemparat què vol el nostre amor.

Richard Parker

/il·lustració de Mathiole/

L’embolcall: un felí de Bengala ratllat de color flama amb urpes de metall i ullals de vori.
Una bèstia de rostre <<que sembla les ales d’una papallona>> i <<d’expressió vagament vella i xinesa>>.

L’essència: grandesa, coreografia en els moviments, presència, poder, braó, potència, velocitat, llibertat.

El nom: nàufrag de nàufrags. Richard Parker.

El conec des que jo era infant però no ens hem trobat fins més tard, al límit de les circumstàncies. Al voltant nostre, s’escampa el no-res. La precarietat. La fam i la set. Són el leitmotiv dels nostres dies. Deliri. Deriva. Abisme. Nus i sense un horitzó seré al davant, només ens roman la dignitat.

Al costat d’ell, jo <<sóc, cec, sord i sense olfacte>>. Un cadell mancat d’instint a mercè d’un caprici, d’un judici diari a vida o mort. Perquè ell és la jungla malgrat els murs del zoològic. És la brutalitat. L’ombra. L’encarnació del perill i del terror.

Tot i així, lluito i però no em resisteixo.
Accepto el que trobo. L’accepto a ell.
Danso amb aquest daimon i jugo a estirar la corda que equilibra el meu enteniment. Richard Parker és la mesura de les meves pors, l’equilibri perfecte entre la determinació i la renúncia. Però, sobretot, és <<la pura confiança animal, la concentració absoluta en el moment>>. Aquesta barreja de facilitat i concentració, aquest <<estar-en-el-present>> em meravella i m’esperona.

Em salva. El salvo. Quid pro quo. L’estimo.

No pateixo, després del naufragi no el trobarà ningú. Existeix i és en lloc segur.

Ell és en mi i jo sóc en ell.
Jo sóc Richard Parker.