buit

Buit és el receptacle o el lloc que no és ocupat per allò que és destinat a contenir. Buit és l’espai desproveït de matèria. Antònim de plenitud. Incomplet. Mancat. Orfe. Hem volgut donar color i forma a aquest espai inhòspit. Barcelona, la nostra ciutat, juga molt sovint a col·leccionar forats, a buidar-se d’alguns dels immobles que havien arrelat sobre el seu ciment. Hem bastit la paret mitgera d’una edifici que, posada al descobert, és un plànol fidel de les estances que en altres temps van contenir la vida. Rajoles, guix, paper esquinçat. Són com ferides que es fan evidents als ulls dels vianants que deambulem pel carrer i mirem enlaire. La pell en carn viva d’uns habitatges que hi eren i ja no hi són. Empremtes d’unes persones que hi eren i ja no hi són. Un passat a la memòria. Un present despullat. Un futur incert. La història d’una absència.

Podem considerar una absència com el contrari d’una presència en un sentit material o en un sentit simbòlic, existencial. Una absència ens pot portar a explorar una renúncia, una pèrdua, una enyorança, un desig, una necessitat, un lligam, una obligació. Un no ser complet. Hem regalat a la paret mitgera alguns objectes que abans certament havien omplert la seva buidor insuportable. Un desaigüe, una cadira, un penjador. Objectes que dialoguen amb el dins i amb el fora. Objectes de trànsit i de permanència. Podrien haver estat d’altres, com un llum, un mirall, potser un rellotge. Amb aquest gest romàntic volem jugar amb el buit, volem retornar a l’espai erm la seva raó de ser, el seu dret a sentir l’horror vacui. Fins que del no-res, pugui sorgir-ne, de nou, tot.

Història d’una absència és una proposta del col·lectiu 8 per al concurs convocat per grand.geyser.

homenatge a George Orwell


/retrat de George Orwell amb gargots per Michael Daye/

<<Several of them would have protested if they could have found the right arguments.>>

/George Orwell. Animal Farm/

Fa anys i panys vaig fer un viatge a terres fineses amb persones que m’estimo molt. El primer dia de la nostra expedició vam pujar a un tren nocturn que des de Helsinki travessava tot el país fins a la línia del Cercle Polar Àrtic. Havent sopat i abans d’anar a provar la comoditat de les nostres lliteres mòbils, vam anar a fumar una cigarreta en una mena de peixera reclosa al darrer vagó del comboi. Dic peixera per no dir cambra de gas. Era un espai minúscul fet de vidre amb una sortida de fum al sostre que en realitat funcionava com un placebo. Les circumstàncies ens hi van fer conèixer un vailet i un home, ambdós finesos i amb ganes de xerrameca. Entre la densitat boirosa de l’aire que respiràvem tots sis en aquell espai tan estrafet, l’home, encuriosit amb la nostra presència, va encetar el diàleg i ens va explicar d’on venia i que ensenyava literatura anglesa a la Universitat. Nosaltres vam confessar-li que érem de vacances i que havíem vingut a conèixer la seva terra des de Barcelona, Catalunya. En saber que érem catalans els ulls se li van il·luminar i, sense pensar-s’ho, ens va etzibar: <<so, what do you think about George Orwell?>>. Desconcert absolut. No ens l’esperàvem, aquella pregunta, aquella unió de conceptes tan particular. Jo sabia que Orwell havia vingut a Barcelona amb motiu de la guerra i, és clar, que a la ciutat vella hi ha una plaça que duu el seu nom, tot i que tothom la coneix en realitat com la plaça del Tripi. Això darrer m’ho vaig quedar per mi: sempre he pensat que l’associació entre la plaça i l’escriptor de La rebel·lió dels animals (Animal Farm) que havia llegit a l’escola amb 14 anys era una mica estranya i artificial. La nit en què vam creuar el país dels 10.000 llacs va passar i l’endemà ens vam llevar ja a Rovaniemi, disposats a començar el nostre pelegrinatge. Però la resposta magra i maldestra que vam proporcionar al professor em va acompanyar durant tot el viatge i va venir amb mi de bracet cap a casa.

Ha passat el temps i he anat esborrant la meva ignorància sobre la vida de l’escriptor anglès. Vaig descobrir que no tan sols havia vingut a casa nostra, sinó que s’havia allistat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista i havia combatut en una guerra d’una terra que, tot i les connexions polítiques i socials indestriables que compartia amb la resta d’Europa, tenia lloc a prou distància de casa seva. També que havia escrit un llibre sobre la seva experiència personal de la guerra civil a Catalunya i Aragó.

Avui, de fet, fa setanta-cinc anys de la publicació d’Homenatge a Catalunya. Aquest i no un altre és el títol que va triar per explicar al món tot el que hi va viure des que va arribar a Barcelona el dia de Sant Esteve del 36 fins que, tocat per una bala al coll vora Osca l’any 37, va marxar al Marroc i a Anglaterra a recuperar la salut, mentre el POUM era associat a una conjura feixista internacional, perseguit i il·legalitzat per les controvèrsies entre les pròpies faccions comunistes. Orwell, que havia vingut a documentar-se sobre la complexa situació política, va agafar el fusell i es va fer seva, aquí i llavors, la lluita per unes idees en el temps de la por, l’horror, la sospita i l’odi.

I el 1938 va dedicar un assaig a Catalunya i va explicar al món un bocí de la nostra història. M’agrada particularment el fet que fos un anglès l’autor d’un homenatge com aquest i no algú d’una altra provinença. De vegades, la història t’ofereix l’oportunitat de pagar deutes que vénen de lluny, adquirits amb més o menys consciència i responsabilitat. Encara no hem valorat prou el seu obsequi i no l’hem agraït tal i com es mereix. L’Andreu Barnils fa una reflexió molt lúcida del maltractament que hem inflingit a la memòria de l’escriptor. Parla de les facècies viscudes pel creador de 1984, envoltat de catalans, de la relació d’aquests fets reals amb la novel·la de ficció sobre la revolta d’unes bèsties de granja que va escriure a posteriori i pel qual és conegut arreu. Parla de tirans, de porcs, d’estalinisme, de traïcions, d’una plaça plena de les càmeres d’un Germà Gran que espia les persones i parla d’injustícia. Cap a Orwell, és clar. I cap als avantpassats. A la nostra història. I als nostres propis arguments. Sense records no hi ha bons arguments per reclamar justícia. I llavors la iniquitat et devora com els va passar als habitants de la granja.

Avui, #diaOrwell, setanta-cinc anys després de la publicació del seu homenatge, he tornat a pensar en aquell professor de literatura del tren camí de Rovaniemi i en la seva pregunta. Ara no em sorprendria que un finès, amant i coneixedor de la literatura anglesa, em preguntés què en penso de George Orwell, donat que sóc barcelonina i catalana. Ans no li donaria cap resposta desconcertada, insegura, magra, indigna. Escric aquestes ratlles amb el convenciment que faig un modest i petit homenatge personal i esborro un deute que havia contret, fa anys, quan vaig creuar les terres fineses a la recerca d’un sol que gairebé no es ponia mai.

em vaig ajudar de la poesia (que sempre ha servit per tapar forats de gran diàmetre)

cactus

<<Cada matí, en llevar-me, li deia ‘Bon dia! Què, com has passat la nit?’. Al vespre, li desitjava descans reparador i somnis bells. Al migdia li recomanava que fes el cor fort, perquè al capdevall la vida és curta i l’eternitat insondable.>>

/Pere Calders.Tot s’aprofita/

Aquest és un fragment que he llegit avui tot fent el vermut a la pissarra del Bar Calders, al passatge Pere Calders del Poble Sec de Barcelona. A qui s’adreçava, l’autor? A qui dedicava vells mots segons el moment del dia? A un cactus desèrtic i calb que s’esgrogueïa, tal i com he descobert a posteriori.

D’aquest breu relat me n’enduc una advertència sorneguera pel que fa a covar esperances envers éssers punxeguts que fan veure que no et necessiten. Però, sobretot, una sentència meravellosa que diu que la poesia sempre ha servit per tapar forats de gran diàmetre.

Duré amb mi quaranta-quatre contes (molt) breus als propers vermuts dominicals perquè em facin bona companyia.

honorada

a_sometent

<<Es deia Honorata i no era cap dama, sinó una campana batejada així en honor de sant Honorat, bisbe d’Amiens i patró dels flequers i dels pastissers. Eren temps de Joan I, l’Amador de la Gentilesa, i l’Honorata va ser hissada, per decisió del Consell de Cent, al campanar de la catedral de Barcelona el 22 de novembre de l’any del Senyor de 1391. Durant moltes generacions va marcar amb el seu toc el pas de les hores a la ciutat. I ho va fer en èpoques de pau, però també de guerra. Situem-nos al segle XVIII, quan les tropes felipistes assetgen Barcelona. L’Honorata ja no marca només les hores. El repic de la campana es fa servir per alertar els defensors de la ciutat fins que el 16 de març de 1714 un projectil la fereix de mort. Una vegada acabada la guerra, la ciutat sotmesa demana permís al rei Borbó per fondre-la i fer-ne una de nova, però el Consell Reial el denega perquè considera que “habiendo sido esta campana la que tocó los movimientos de las sediciones, y por otros motivos que Su Majestad ha tenido presentes” ha de ser destruïda. I així es fa.

Tot i això, els catalans som tossuts i, des d’aleshores, tres campanes més de la catedral de Barcelona han portat el nom d’aquella Honorata rebel que cridava a les armes contra el Borbó. L’actual, que data del 1865 i pesa 750 quilos, toca més sovint que mai –marca els quarts– i és la que està situada en el punt més alt de totes les de la seu.>>

/Toni Dalmau. El Punt-Avui/

m’aboco al buit per veure-ho tot


/la tumba del marinero d’Alberto García-Alix/

Cru. Sincer. Bell. Es mostra l’autoretrat del fotògraf espanyol Alberto García-Alix a La Virreina.
Observo, encuriosida, l’eco en blanc i negre d’una idiosincràsia que incita murs i estances.
Eco. En el silenci ressona.
Una frase de Tres videos tristes em balla pel cap durant una estona: me asomo al vacío para no ver nada.
La repeteixo, repeteixo, repeteixo, repeteixo.
Hi jugo.
La transformo.
I m’aboco al buit per veure-ho tot.