allò terrible que vol el meu amor


/Mute animals #1 de Hanamaro Chaki/

<<Wir haben keinen Grund, gegen unsere Welt Mißtrauen zu haben, denn sie ist nicht gegen uns. Hat sie Schrecken, so sind es unsere Schrecken, hat sie Abgründe, so gehören diese Abgründe uns, sind Gefahren da, so müssen wir versuchen, sie zu lieben.
Und wenn wir nur unser Leben nach jenem Grundsatz einrichten, der uns rät, daß wir uns immer an das Schwere halten müssen, so wird das, welches uns jetzt noch als das Fremdeste erscheint, unser Vertrautestes und Treuestes werden. Wie sollten wir jener alten Mythen vergessen können, die am Anfange aller Völker stehen, der Mythen von den Drachen, die sich im äußersten Augenblick in Prinzessinnen verwandeln; vielleicht sind alle Drachen unseres Lebens Prinzessinnen, die nur darauf warten, uns einmal schön und mutig zu sehen. Vielleicht ist alles Schreckliche im tiefsten Grunde das Hilflose, das von uns Hilfe will.>>

/Reiner Maria Rilke. Cartes a un jove poeta. Carta del 12 d’agost de 1904/

No tenim cap raó per desconfiar del nostre món, ja que no està en contra nostre. Si té ensurts, són els nostres ensurts, si té abismes, aquests abismes ens pertanyen, si hi ha perills, hem d’intentar estimar-los. I si orientem la nostra vida només a partir del principi que ens aconsella que confiem sempre en la dificultat, llavors allò que ara se’ns presenta com el més estrany es convertirà en la nostra experiència més íntima i fidel. Com podríem oblidar-nos dels mites antics que es troben en l’origen de tots els pobles, els mites sobre els dracs que es converteixenen en princeses en un obrir i tancar d’ulls? Potser tots els dracs de la nostra vida són princeses que esperen veure’ns actuar, almenys una vegada, amb bellesa i amb valor. Potser tot allò que ens espanta és, en la seva essència més profunda, quelcom desemparat què vol el nostre amor.

Anuncis

des-amor


/sense títol x Cris Izquierdo/

Un ram de flors.

Obertes. Delicades com el vellut. Amb sèpals i pètals d’una anatomia tan elaborada com els insectes que els extreuen el nèctar. No són acolorides, però les podem pintar de colors en qualsevol moment, si ho volem. La majoria d’elles són hermafrodites, dues realitats diverses contingudes en un sol ésser, tan petit i temporal. Ensumem el seu perfum. Són una fantasia de fertilitat i de bellesa. Són vives. Ens entren pels ulls, el la nas, la boca i les mans. No emeten sons, però si parlessin ens explicarien qui les ha posat en un gerro. Són un obsequi? Un record? De qui? Per a qui? Una celebració? Una trobada? Un comiat? Duen un missatge? És de seducció? De joia? De tristesa? De culpa? De perdó? De compromís? De reconciliació? De pèrdua? Aviat es marciran, però l’emoció que les va provocar i que van provocar durarà.

Potser per sempre.

Una figura masculina.

Nua. D’esquena. Davant d’una cortina o del teló d’un escenari. Roig encès. Qui és? El coneixem? No li veiem el rostre. No s’està quiet. Sembla ocupat. És un actor a punt de sortir a escena? És un amant atrapat in fraganti en una habitació aliena? La intimitat de la seva nuesa ens el fa sentir proper. Ens fa pensar en la bellesa, la confiança, la humanitat d’un cos càlid, tot i que no en sapiguem la seva història. Com nosaltres, de vegades deu sentir curiositat, dolor, alegria, avorriment, inquietud, desconsol, ressentiment, ira, fàstic, enveja, fascinació, excitació, amor, desamor. E-mocio-ns. Les que ens fan moure de lloc l’ànima i ens canviem.

Potser per sempre.

La Cris Izquierdo, amb les cèl·lules fotosensibles del seu cervell, cor, ulls, dits i càmera, captura instants d’intimitat com aquests, situacions intenses en les quals el fet de disparar el botó és una presa de consciència de l’instant. Aquí i ara. Hic et nunc. La fascinació absoluta pel moment. Una barreja de facilitat i de concentració, un estar-en-el-present i res més. No cal res més. Bellesa. Quotidianitat. Veritat. Sense pretensions pre-concebudes, amb cura i amb respecte. Com si volgués posar en petits potets de vidre les emocions.

Potser per sempre.

Dues imatges disparades. Dues imatges capturades. Dues imatges imaginades?
Una d’amor i l’altra de desamor.
Una de desamor i l’altra d’amor.
Però sense amor no hi ha desamor i viceversa.
Ens aventuraríem a endevinar quina és quina?

Sense títol x Cris Izquierdo
2 fotografies
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.