des-amor


/sense títol x Cris Izquierdo/

Un ram de flors.

Obertes. Delicades com el vellut. Amb sèpals i pètals d’una anatomia tan elaborada com els insectes que els extreuen el nèctar. No són acolorides, però les podem pintar de colors en qualsevol moment, si ho volem. La majoria d’elles són hermafrodites, dues realitats diverses contingudes en un sol ésser, tan petit i temporal. Ensumem el seu perfum. Són una fantasia de fertilitat i de bellesa. Són vives. Ens entren pels ulls, el la nas, la boca i les mans. No emeten sons, però si parlessin ens explicarien qui les ha posat en un gerro. Són un obsequi? Un record? De qui? Per a qui? Una celebració? Una trobada? Un comiat? Duen un missatge? És de seducció? De joia? De tristesa? De culpa? De perdó? De compromís? De reconciliació? De pèrdua? Aviat es marciran, però l’emoció que les va provocar i que van provocar durarà.

Potser per sempre.

Una figura masculina.

Nua. D’esquena. Davant d’una cortina o del teló d’un escenari. Roig encès. Qui és? El coneixem? No li veiem el rostre. No s’està quiet. Sembla ocupat. És un actor a punt de sortir a escena? És un amant atrapat in fraganti en una habitació aliena? La intimitat de la seva nuesa ens el fa sentir proper. Ens fa pensar en la bellesa, la confiança, la humanitat d’un cos càlid, tot i que no en sapiguem la seva història. Com nosaltres, de vegades deu sentir curiositat, dolor, alegria, avorriment, inquietud, desconsol, ressentiment, ira, fàstic, enveja, fascinació, excitació, amor, desamor. E-mocio-ns. Les que ens fan moure de lloc l’ànima i ens canviem.

Potser per sempre.

La Cris Izquierdo, amb les cèl·lules fotosensibles del seu cervell, cor, ulls, dits i càmera, captura instants d’intimitat com aquests, situacions intenses en les quals el fet de disparar el botó és una presa de consciència de l’instant. Aquí i ara. Hic et nunc. La fascinació absoluta pel moment. Una barreja de facilitat i de concentració, un estar-en-el-present i res més. No cal res més. Bellesa. Quotidianitat. Veritat. Sense pretensions pre-concebudes, amb cura i amb respecte. Com si volgués posar en petits potets de vidre les emocions.

Potser per sempre.

Dues imatges disparades. Dues imatges capturades. Dues imatges imaginades?
Una d’amor i l’altra de desamor.
Una de desamor i l’altra d’amor.
Però sense amor no hi ha desamor i viceversa.
Ens aventuraríem a endevinar quina és quina?

Sense títol x Cris Izquierdo
2 fotografies
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

Anuncis

el petó


/imatge del petó x Anna García/

A l’Anna García sempre li han interessat les persones. A les seves mans, la lent d’una càmera /de vídeo o de fotografia segons l’ocasió/ pot adquirir les propietats d’una lupa per veure millor els detalls que les fan unes i úniques.

El mot persona feia referència en els seus orígens a les màscares que duien els actors a la Grècia i la Roma antigues. Enmig de l’escena ciclòpia on es movien, les màscares els diferenciaven i, sobretot, els feien res-sonar, per-sonare, i arribar amb claredat al públic per al qual declamaven.

Podríem dir que quan una persona ressona amb veu pròpia té identitat. El seu <<jo>> és un element sofisticat i complex que desplega la seva relativitat, les seves perceptibles o imperceptibles mutacions i, fins i tot, les seves contradiccions, en un context que esdevé un modern escenari en el qual interpretar el propi procés d’individuació. A l’Anna la meravella explorar-lo i, de vegades, posa l’accent sobre allò que és divers i singular. Altres vegades, en canvi, retrata les persones i les multiplica a voluntat enmig de la poètica quotidiana. La reiteració reiteració reiteració reiteració genera una uniformitat d’aquestes identitats, malgrat la pluralitat d’elements, i propicia un joc de miralls amb possibilitats infinites.

Un petó és l’element escollit per imaginar els amors que s’hi entortolliguen. Un petó, encara que fortuït, és un pont físic entre el jo i l’altre i està estretament lligat a l’intercanvi de secrets i intimitats.

El videoart és la plataforma perfecta per jugar amb les coordenades espai-temps, la seqüència i el moviment i, coneixedors d’aquestes regles del joc, a través de l’Anna entreguem tota la nostra atenció al retrat subtil i en blanc i negre de catorze parells de persones que es besen davant la càmera. El ritme és el mateix. El fons és el mateix: un mur la rigidesa del qual s’estova més i més amb cada petó que presencia. El punt de fuga fa ajuntar, a pleret, perfils i boques i es converteix en un punt de trobada i d’ancoratge fugaç de dues identitats que no podríem afirmar amb seguretat si són pròpies o alienes. La pantalla ha decidit imaginar-les contrastades i deformar el temps a ralentí, fins al punt que petons tímids, petons innocents, petons esmunyedissos, petons serens, petons sorneguers, petons confiats, petons decidits, petons declarats, petons càlids, petons entremaliats, petons transparents, petons…. ressonen i es fan persona en el silenci, repetits i irrepetibles.

El petó x Anna García
vídeo 13′
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.