buit

Buit és el receptacle o el lloc que no és ocupat per allò que és destinat a contenir. Buit és l’espai desproveït de matèria. Antònim de plenitud. Incomplet. Mancat. Orfe. Hem volgut donar color i forma a aquest espai inhòspit. Barcelona, la nostra ciutat, juga molt sovint a col·leccionar forats, a buidar-se d’alguns dels immobles que havien arrelat sobre el seu ciment. Hem bastit la paret mitgera d’una edifici que, posada al descobert, és un plànol fidel de les estances que en altres temps van contenir la vida. Rajoles, guix, paper esquinçat. Són com ferides que es fan evidents als ulls dels vianants que deambulem pel carrer i mirem enlaire. La pell en carn viva d’uns habitatges que hi eren i ja no hi són. Empremtes d’unes persones que hi eren i ja no hi són. Un passat a la memòria. Un present despullat. Un futur incert. La història d’una absència.

Podem considerar una absència com el contrari d’una presència en un sentit material o en un sentit simbòlic, existencial. Una absència ens pot portar a explorar una renúncia, una pèrdua, una enyorança, un desig, una necessitat, un lligam, una obligació. Un no ser complet. Hem regalat a la paret mitgera alguns objectes que abans certament havien omplert la seva buidor insuportable. Un desaigüe, una cadira, un penjador. Objectes que dialoguen amb el dins i amb el fora. Objectes de trànsit i de permanència. Podrien haver estat d’altres, com un llum, un mirall, potser un rellotge. Amb aquest gest romàntic volem jugar amb el buit, volem retornar a l’espai erm la seva raó de ser, el seu dret a sentir l’horror vacui. Fins que del no-res, pugui sorgir-ne, de nou, tot.

Història d’una absència és una proposta del col·lectiu 8 per al concurs convocat per grand.geyser.

Anuncis

la cultura no es pot consumir


/creu de Miquel Àngel Joan o Llonovoy. Drap Art 2012/

El 1948 l’Organització de les Nacions Unides va declarar el lleure un dret humà bàsic. Segurament es va quedar curta i hauria hagut de parlar de cultura i no només de lleure. Però sospito que la voluntat era la de dir que, a més de fer feina, cal reposar, gaudir i enriquir-se l’ànima.

La cultura és indispensable per arribar a ser allò que ets. Una persona.

Han passat més de 60 anys des de la famosa declaració i la ciutat esdevé un escenari ple a vessar d’activitats amb les quals tantes vegades ens afanyem a omplir les hores ‘buides’ que ens provoquen tanta inquietud. Hiperactivitat. Agendes impossibles. Llistes interminables d’estímuls de tota mena contra l’avorriment i l’horror vacui espiritual. Corren les busques del rellotge, el motor que ens dóna sentit, i ens afanyem a consumir, a col·leccionar productes. També experiències. Com si fossin productes.

Vivim la cultura o la consumim com qualsevol altre producte que ens ofereix el mercat?

Producte. Producte. Mercat. Oferta i demanda. Comprar. Llençar. Comprar. Màrqueting cultural. Indústries culturals. Consum de cultura. Cosificar. Revolució industrial? Societat del Benestar?

Dis-tracció (dis-trets de nosaltres mateixos). I si sortim de nosaltres mateixos, quina por que desapareixin les coses importants. Quina por, la precarietat absoluta.

Algunes veus gosen dir-ho i proposen espais per a la lentitud i per a altres maneres de pensar la cultura. I avui llegeixo al Núvol en Damià Bardera i no puc estar-me de somriure.

Sí. Canviem píndoles per criteri. Si us plau.