buit

Buit és el receptacle o el lloc que no és ocupat per allò que és destinat a contenir. Buit és l’espai desproveït de matèria. Antònim de plenitud. Incomplet. Mancat. Orfe. Hem volgut donar color i forma a aquest espai inhòspit. Barcelona, la nostra ciutat, juga molt sovint a col·leccionar forats, a buidar-se d’alguns dels immobles que havien arrelat sobre el seu ciment. Hem bastit la paret mitgera d’una edifici que, posada al descobert, és un plànol fidel de les estances que en altres temps van contenir la vida. Rajoles, guix, paper esquinçat. Són com ferides que es fan evidents als ulls dels vianants que deambulem pel carrer i mirem enlaire. La pell en carn viva d’uns habitatges que hi eren i ja no hi són. Empremtes d’unes persones que hi eren i ja no hi són. Un passat a la memòria. Un present despullat. Un futur incert. La història d’una absència.

Podem considerar una absència com el contrari d’una presència en un sentit material o en un sentit simbòlic, existencial. Una absència ens pot portar a explorar una renúncia, una pèrdua, una enyorança, un desig, una necessitat, un lligam, una obligació. Un no ser complet. Hem regalat a la paret mitgera alguns objectes que abans certament havien omplert la seva buidor insuportable. Un desaigüe, una cadira, un penjador. Objectes que dialoguen amb el dins i amb el fora. Objectes de trànsit i de permanència. Podrien haver estat d’altres, com un llum, un mirall, potser un rellotge. Amb aquest gest romàntic volem jugar amb el buit, volem retornar a l’espai erm la seva raó de ser, el seu dret a sentir l’horror vacui. Fins que del no-res, pugui sorgir-ne, de nou, tot.

Història d’una absència és una proposta del col·lectiu 8 per al concurs convocat per grand.geyser.

Anuncis

primitiu


/desamor x Lusesita/

Sobre la Lusesita, també coneguda com a Laura Lasheras, s’ha dit que projecta llum pròpia sobre les ombres, que no és altra cosa que crear de bell nou on abans hi havia el no-res.

La gramàtica de les tres dimensions li permet gestar imatges volumètriques que conquereixen l’espai amb la seva presència i ens demanen que les escorcollem amb els ulls i les recorrem amb els dits. Quan la Lusesita imagina l’amor, de la foscor en neix un vincle universal i primigeni. Com primigenis són el fil i el gres que es troben a Desamor i a Primitiu.

Desamor ens remet a la llenceria femenina, a la costura que trama intimitats sobre els genitals de les dones, que oculta o mostra, l’instrument de seducció o de tortura per excel·lència. En contacte amb la pell fina, una altra pell, acolorida d’esmalt verd i de rugoses incrustacions ceràmiques. Queixals, tentacles incipients o espines. Una munió d’éssers orgànics amb existència pròpia. La llenceria està teixida per fibres i filaments de forma capil·lar, molt prims, llargs i flexibles que construeixen una xarxa. Les xarxes comuniquen, protegeixen o be aïllen. Si l’amor és un fil que ens cus al món, quan el fil es trenca fem una llengota reptiliana i, fins i tot, ensenyem les dents. Des-amor. Ironia esbojarrada.

Amb Primitiu, la Lusesita torna a barrejar materials. De vegades, l’alquímia ens obsequia amb noves substàncies que neixen de matèries que ja coneixíem i que no havíem posat en contacte mai abans. La ceràmica comparteix un element molt important amb l’alquímia: l’escalfor. Dóna forma i cou l’argila a temperatures candents amb un foc que, a més de calor, és també un generador de claror. El resultat és un tòtem, un objecte sobrenatural que en les mitologies d’algunes cultures es pren com a emblema de la comunitat o de l’individu i que mostra un seguit d’atribucions espirituals en funció de la forma que ostenta i l’ésser que representa. Aquest tòtem d’abstraccions inspirades en el món vegetal i animal, de formes senzilles i textures capricioses, desplega els seus petits instruments sensitius com arrels o tubercles que acaronen i interpel·len allò que els envolta. És ple de solcs, afegits, agafadors i costures cartogràfiques, explosió onírica de color que parla de força, essència, màgia i vida. És.

Potser la imaginació de la Lusesita és un far que atreu éssers antics i errants i així no permet que s’estavellin. La seva llum fa que hi veiem una mica més clar i ens preguntem si és veritat allò que dins nostre sabem: que, si l’ombra no pot viure sense la llum, la llum tampoc no pot viure pas sense l’ombra.

Desamor i Primitiu x Lusesita
2 peces d’escultura
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

des-amor


/sense títol x Cris Izquierdo/

Un ram de flors.

Obertes. Delicades com el vellut. Amb sèpals i pètals d’una anatomia tan elaborada com els insectes que els extreuen el nèctar. No són acolorides, però les podem pintar de colors en qualsevol moment, si ho volem. La majoria d’elles són hermafrodites, dues realitats diverses contingudes en un sol ésser, tan petit i temporal. Ensumem el seu perfum. Són una fantasia de fertilitat i de bellesa. Són vives. Ens entren pels ulls, el la nas, la boca i les mans. No emeten sons, però si parlessin ens explicarien qui les ha posat en un gerro. Són un obsequi? Un record? De qui? Per a qui? Una celebració? Una trobada? Un comiat? Duen un missatge? És de seducció? De joia? De tristesa? De culpa? De perdó? De compromís? De reconciliació? De pèrdua? Aviat es marciran, però l’emoció que les va provocar i que van provocar durarà.

Potser per sempre.

Una figura masculina.

Nua. D’esquena. Davant d’una cortina o del teló d’un escenari. Roig encès. Qui és? El coneixem? No li veiem el rostre. No s’està quiet. Sembla ocupat. És un actor a punt de sortir a escena? És un amant atrapat in fraganti en una habitació aliena? La intimitat de la seva nuesa ens el fa sentir proper. Ens fa pensar en la bellesa, la confiança, la humanitat d’un cos càlid, tot i que no en sapiguem la seva història. Com nosaltres, de vegades deu sentir curiositat, dolor, alegria, avorriment, inquietud, desconsol, ressentiment, ira, fàstic, enveja, fascinació, excitació, amor, desamor. E-mocio-ns. Les que ens fan moure de lloc l’ànima i ens canviem.

Potser per sempre.

La Cris Izquierdo, amb les cèl·lules fotosensibles del seu cervell, cor, ulls, dits i càmera, captura instants d’intimitat com aquests, situacions intenses en les quals el fet de disparar el botó és una presa de consciència de l’instant. Aquí i ara. Hic et nunc. La fascinació absoluta pel moment. Una barreja de facilitat i de concentració, un estar-en-el-present i res més. No cal res més. Bellesa. Quotidianitat. Veritat. Sense pretensions pre-concebudes, amb cura i amb respecte. Com si volgués posar en petits potets de vidre les emocions.

Potser per sempre.

Dues imatges disparades. Dues imatges capturades. Dues imatges imaginades?
Una d’amor i l’altra de desamor.
Una de desamor i l’altra d’amor.
Però sense amor no hi ha desamor i viceversa.
Ens aventuraríem a endevinar quina és quina?

Sense títol x Cris Izquierdo
2 fotografies
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.