imagino ergo sum

17
/jo i el meu alter-ego el dia 17/

<<Per conoscersi, bisogna potersi immaginare.

Non si tratta, dunque, di incoraggiare nel bambino vuote fantasticherie (ammesso che possano esistere fantasticherie assolutamente vuote, non indicative di un qualche contenuto), ma di dargli una mano perché possa immaginarsi e immaginare il proprio destino.>>

/Grammatica della fantasia. Gianni Rodari. Pàgina 117/

Per conèixer-me cal que pugui imaginar-me a mi mateixa. Imagino, ergo sum.

llum de lluna


/moonlight de Ralph Albert Blakelock al Brooklyn Museum/

<<Per primera vegada a la seva vida, va deixar de preocupar-se pels resultats, i en conseqüència els termes èxit i fracàs de sobte per a ell havien perdut significat. El veritable objectiu de l’art no era crear objectes bonics, va descobrir. Era com una via de coneixement, una manera de comprendre el món i de trobar-hi un lloc, i qualsevol estètica que pogués tenir una tela determinada era gairebé una derivació secundària de l’esforç per entregar-se a aquesta lluita, per anar fins al moll de les coses. Va desaprendre les regles que havia après i va dipositar la confiança en el paisatge com si fos el seu còmplice, va abandonar voluntàriament les seves intencions en favor dels assalts de l’atzar, de l’espontaneïtat, de l’envestida dels detalls brutals. Ja no li feia por la desolació que l’envoltava.>>

/El palau de la lluna. Paul Auster. Pàgina 234/

nitimur in vetitum


/el prohibit al diaetarium, una antiga llista de queviures i, per extensió, la llista de les obres diàries/

<<Qui sap respirar l’aire dels meus escrits sap que és un aire d’altures, un aire fort. Cal estar fet per aquest aire, en cas contrari es corre el perill de refredar-s’hi. El gel és a prop, la solitud és immensa; però que plàcides jeuen les coses quan les toca la llum! Amb quina llibertat es respira! Quantes coses sentim sota nostre! La filosofia, tal i com jo l’he entesa i viscuda fins ara, és la vida voluntària en el gel i en les altes muntanyes: recerca de tot allò problemàtic i estrany que rau en l’existir, de tot allò proscrit fins ara per la moral. Una experiència prolongada, proporcionada per aquest caminar pel prohibit, m’ha ensenyat a contemplar les causes a partir de les quals s’ha moralitzat i idealitzat fins ara, d’una manera molt diferent a com potser inspira el desig: se m’han posat al descobert la història oculta dels filòsofs, la psicologia dels seus grans noms. Quanta veritat suporta, a quanta veritat aspira un esperit? Això s’ha convertit cada vegada més, per a mi, en l’autèntica unitat de mesura. L’error (el creure en l’ideal) no és ceguesa, l’error és covardia. Tota conquesta, tot pas endavant en el coneixement és conseqüència del coratge, de la duresa, de la neteja. Jo no refuto els ideals, davant d’ells, simplement, em poso els guants. Nitimur in vetitum (ens llancem cap al prohibit): sota aquest signe vençerà un dia la meva filosofia, ja que fins ara l’únic que s’ha prohibit sempre, per principi, ha estat la veritat.>>

/Ecce Homo. Com s’arriba a ser allò que s’és. Friedrich Nietzsche/