aprenc a viure en l’espai que ha deixat l’oceà

Nokkeh / Stefaan Temmerman
/Nokkeh de Stefaan Temmerman/

<<One day, in a town at the edge of the world, the tide went out and never returned. The sea just left without warning. At first, people were little more than puzzled. They continued to gossip and fight over the same old things. But soon a silence began to permeate the township. A desert of unbelievable magnitude was forming before their very eyes. Weeks passed and there was still no sign of the ocean. The people grew worried. It was decided to send a small group to search for it, in the hope of bringing it back.

As the days went on, more and more people went looking. The people searched far and wide, but the ocean had vanished without a trace. The quiet land, once bountiful, had become hard and unyielding. Then a shape appeared on the horizon. Through a blaze of heat, the people saw what looked like tumbling water rolling towards them. A wave of excitement passed through the town, as they anxiously watched the ocean return. But as it grew closer, the shape began to alter and mutate. What looked like tumbling water, was in fact wild horses. Everywhere they turned, they saw horses drawing closer and closer. Their excitement turned to fear, and their fear became panic, for it seemed that nothing could stop their advance – which, as the ocean’s disappearance, had come without warning. But then no one, not even for a moment, had stopped to question why the ocean had left in the first place.

The people had no choice but to trust that the horses would lead them to their ocean. Without reins or saddles, they rode the horses across the barren land. But the ocean had disappeared for good. And the people, together, alone, had no choice but to face each other in their loss. They made a home for themselves in a new environment, although one that had changed forever. They learnt to live in the space the ocean had left, although it lingered in their dreams.>>

/The day the tide went away by Celia Steimer. In my father’s den + Horses. Patti Smith/

Anuncis

allò terrible que vol el meu amor


/Mute animals #1 de Hanamaro Chaki/

<<Wir haben keinen Grund, gegen unsere Welt Mißtrauen zu haben, denn sie ist nicht gegen uns. Hat sie Schrecken, so sind es unsere Schrecken, hat sie Abgründe, so gehören diese Abgründe uns, sind Gefahren da, so müssen wir versuchen, sie zu lieben.
Und wenn wir nur unser Leben nach jenem Grundsatz einrichten, der uns rät, daß wir uns immer an das Schwere halten müssen, so wird das, welches uns jetzt noch als das Fremdeste erscheint, unser Vertrautestes und Treuestes werden. Wie sollten wir jener alten Mythen vergessen können, die am Anfange aller Völker stehen, der Mythen von den Drachen, die sich im äußersten Augenblick in Prinzessinnen verwandeln; vielleicht sind alle Drachen unseres Lebens Prinzessinnen, die nur darauf warten, uns einmal schön und mutig zu sehen. Vielleicht ist alles Schreckliche im tiefsten Grunde das Hilflose, das von uns Hilfe will.>>

/Reiner Maria Rilke. Cartes a un jove poeta. Carta del 12 d’agost de 1904/

No tenim cap raó per desconfiar del nostre món, ja que no està en contra nostre. Si té ensurts, són els nostres ensurts, si té abismes, aquests abismes ens pertanyen, si hi ha perills, hem d’intentar estimar-los. I si orientem la nostra vida només a partir del principi que ens aconsella que confiem sempre en la dificultat, llavors allò que ara se’ns presenta com el més estrany es convertirà en la nostra experiència més íntima i fidel. Com podríem oblidar-nos dels mites antics que es troben en l’origen de tots els pobles, els mites sobre els dracs que es converteixenen en princeses en un obrir i tancar d’ulls? Potser tots els dracs de la nostra vida són princeses que esperen veure’ns actuar, almenys una vegada, amb bellesa i amb valor. Potser tot allò que ens espanta és, en la seva essència més profunda, quelcom desemparat què vol el nostre amor.

des-amor


/sense títol x Cris Izquierdo/

Un ram de flors.

Obertes. Delicades com el vellut. Amb sèpals i pètals d’una anatomia tan elaborada com els insectes que els extreuen el nèctar. No són acolorides, però les podem pintar de colors en qualsevol moment, si ho volem. La majoria d’elles són hermafrodites, dues realitats diverses contingudes en un sol ésser, tan petit i temporal. Ensumem el seu perfum. Són una fantasia de fertilitat i de bellesa. Són vives. Ens entren pels ulls, el la nas, la boca i les mans. No emeten sons, però si parlessin ens explicarien qui les ha posat en un gerro. Són un obsequi? Un record? De qui? Per a qui? Una celebració? Una trobada? Un comiat? Duen un missatge? És de seducció? De joia? De tristesa? De culpa? De perdó? De compromís? De reconciliació? De pèrdua? Aviat es marciran, però l’emoció que les va provocar i que van provocar durarà.

Potser per sempre.

Una figura masculina.

Nua. D’esquena. Davant d’una cortina o del teló d’un escenari. Roig encès. Qui és? El coneixem? No li veiem el rostre. No s’està quiet. Sembla ocupat. És un actor a punt de sortir a escena? És un amant atrapat in fraganti en una habitació aliena? La intimitat de la seva nuesa ens el fa sentir proper. Ens fa pensar en la bellesa, la confiança, la humanitat d’un cos càlid, tot i que no en sapiguem la seva història. Com nosaltres, de vegades deu sentir curiositat, dolor, alegria, avorriment, inquietud, desconsol, ressentiment, ira, fàstic, enveja, fascinació, excitació, amor, desamor. E-mocio-ns. Les que ens fan moure de lloc l’ànima i ens canviem.

Potser per sempre.

La Cris Izquierdo, amb les cèl·lules fotosensibles del seu cervell, cor, ulls, dits i càmera, captura instants d’intimitat com aquests, situacions intenses en les quals el fet de disparar el botó és una presa de consciència de l’instant. Aquí i ara. Hic et nunc. La fascinació absoluta pel moment. Una barreja de facilitat i de concentració, un estar-en-el-present i res més. No cal res més. Bellesa. Quotidianitat. Veritat. Sense pretensions pre-concebudes, amb cura i amb respecte. Com si volgués posar en petits potets de vidre les emocions.

Potser per sempre.

Dues imatges disparades. Dues imatges capturades. Dues imatges imaginades?
Una d’amor i l’altra de desamor.
Una de desamor i l’altra d’amor.
Però sense amor no hi ha desamor i viceversa.
Ens aventuraríem a endevinar quina és quina?

Sense títol x Cris Izquierdo
2 fotografies
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

llum de lluna


/moonlight de Ralph Albert Blakelock al Brooklyn Museum/

<<Per primera vegada a la seva vida, va deixar de preocupar-se pels resultats, i en conseqüència els termes èxit i fracàs de sobte per a ell havien perdut significat. El veritable objectiu de l’art no era crear objectes bonics, va descobrir. Era com una via de coneixement, una manera de comprendre el món i de trobar-hi un lloc, i qualsevol estètica que pogués tenir una tela determinada era gairebé una derivació secundària de l’esforç per entregar-se a aquesta lluita, per anar fins al moll de les coses. Va desaprendre les regles que havia après i va dipositar la confiança en el paisatge com si fos el seu còmplice, va abandonar voluntàriament les seves intencions en favor dels assalts de l’atzar, de l’espontaneïtat, de l’envestida dels detalls brutals. Ja no li feia por la desolació que l’envoltava.>>

/El palau de la lluna. Paul Auster. Pàgina 234/

Richard Parker

/il·lustració de Mathiole/

L’embolcall: un felí de Bengala ratllat de color flama amb urpes de metall i ullals de vori.
Una bèstia de rostre <<que sembla les ales d’una papallona>> i <<d’expressió vagament vella i xinesa>>.

L’essència: grandesa, coreografia en els moviments, presència, poder, braó, potència, velocitat, llibertat.

El nom: nàufrag de nàufrags. Richard Parker.

El conec des que jo era infant però no ens hem trobat fins més tard, al límit de les circumstàncies. Al voltant nostre, s’escampa el no-res. La precarietat. La fam i la set. Són el leitmotiv dels nostres dies. Deliri. Deriva. Abisme. Nus i sense un horitzó seré al davant, només ens roman la dignitat.

Al costat d’ell, jo <<sóc, cec, sord i sense olfacte>>. Un cadell mancat d’instint a mercè d’un caprici, d’un judici diari a vida o mort. Perquè ell és la jungla malgrat els murs del zoològic. És la brutalitat. L’ombra. L’encarnació del perill i del terror.

Tot i així, lluito i però no em resisteixo.
Accepto el que trobo. L’accepto a ell.
Danso amb aquest daimon i jugo a estirar la corda que equilibra el meu enteniment. Richard Parker és la mesura de les meves pors, l’equilibri perfecte entre la determinació i la renúncia. Però, sobretot, és <<la pura confiança animal, la concentració absoluta en el moment>>. Aquesta barreja de facilitat i concentració, aquest <<estar-en-el-present>> em meravella i m’esperona.

Em salva. El salvo. Quid pro quo. L’estimo.

No pateixo, després del naufragi no el trobarà ningú. Existeix i és en lloc segur.

Ell és en mi i jo sóc en ell.
Jo sóc Richard Parker.

la por

<<He de dir una cosa de la por. És l’únic veritable oponent de la vida. Només la por pot vèncer la vida. És un adversi llest, traïdor, prou bé que ho sé, jo. No té decència, no respecta ni lleis ni convencions, no mostra gens de pietat. Va a buscar el teu punt més dèbil i el troba amb una facilitat infal·lible. Comença a la ment, sempre. En un moment determinat et sents en calma, controlat, alegre. Aleshores la por, disfressada amb la vestidura del dubte educat, se t’escola a la ment com un espia. El dubte es troba la incredulitat i la incredulitat prova de fer-lo fora. Però la incredulitat és un soldat d’infanteria pobrament armat. El dubte se’n desfà sense gaires problemes. T’angunieges. La raó ve a lliurar batalla en nom teu. Et refermes. La raó està plenament equipada amb la tecnologia més moderna en armes. Però, per al teu astorament, malgrat les tàctiques superiors i una sèrie de victòries innegables, la raó es veu superada. Sents com et debilites, vacil·les. L’angúnia esdevé por.

A continuació la por es dedica al teu cos, el qual ja és conscient que està passant una cosa terrible. Els pulmons t’han fugit com un ocell i els budells s’han escapat com una serp. Ara la llengua et cau morta com una sariga, mentre que la mandíbula comença a galopar sense desplaçar-se del lloc. Les orelles se’t tornen sordes. Els músculs et comencen a tremolar com si tinguessin la malària i els genolls et fimbren com si ballessis. El cor s’esforça massa, mentre que l’esfínter es relaxa massa. I anar fent amb la resta del cos. Cada una de les teves parts, en la mesura que li sembla més escaient, es desmunta. Només els ulls et funcionen bé. Sempre dediquen una atenció adequada a la por.

Ràpidament prens decisions arrauxades. Descartes els teus darrers aliats: l’esperança i la confiança. Ja està, t’has vençut a tu mateix. la por, que no és altra cosa que una impressió, ha triomfat per damunt teu.

El tema és difícil d’expressar amb paraules. Perquè la por, la por de debò, la que et sotraga fins al moll de l’os, la que sents quan et trobes cara a cara amb la fi mortal, fa niu en la teva memòria com una gangrena: cerca de podrir-ho tot, incloent-hi les paraules amb què parles. O sigui que has d’esforçar-te per projectar la llum de les paraules sobre la por. Perquè si no ho fas, si la teva por esdevé una foscor sense paraules que tu evites, potser fins i tot aconsegueixes d’oblidar, t’obres a més atacs de por perquè mai no has combatut de debò l’oponent que et va vèncer.>>

/Història de Pi. Yann Martel. Capítol 56. Pàgines 216-217/