primitiu


/desamor x Lusesita/

Sobre la Lusesita, també coneguda com a Laura Lasheras, s’ha dit que projecta llum pròpia sobre les ombres, que no és altra cosa que crear de bell nou on abans hi havia el no-res.

La gramàtica de les tres dimensions li permet gestar imatges volumètriques que conquereixen l’espai amb la seva presència i ens demanen que les escorcollem amb els ulls i les recorrem amb els dits. Quan la Lusesita imagina l’amor, de la foscor en neix un vincle universal i primigeni. Com primigenis són el fil i el gres que es troben a Desamor i a Primitiu.

Desamor ens remet a la llenceria femenina, a la costura que trama intimitats sobre els genitals de les dones, que oculta o mostra, l’instrument de seducció o de tortura per excel·lència. En contacte amb la pell fina, una altra pell, acolorida d’esmalt verd i de rugoses incrustacions ceràmiques. Queixals, tentacles incipients o espines. Una munió d’éssers orgànics amb existència pròpia. La llenceria està teixida per fibres i filaments de forma capil·lar, molt prims, llargs i flexibles que construeixen una xarxa. Les xarxes comuniquen, protegeixen o be aïllen. Si l’amor és un fil que ens cus al món, quan el fil es trenca fem una llengota reptiliana i, fins i tot, ensenyem les dents. Des-amor. Ironia esbojarrada.

Amb Primitiu, la Lusesita torna a barrejar materials. De vegades, l’alquímia ens obsequia amb noves substàncies que neixen de matèries que ja coneixíem i que no havíem posat en contacte mai abans. La ceràmica comparteix un element molt important amb l’alquímia: l’escalfor. Dóna forma i cou l’argila a temperatures candents amb un foc que, a més de calor, és també un generador de claror. El resultat és un tòtem, un objecte sobrenatural que en les mitologies d’algunes cultures es pren com a emblema de la comunitat o de l’individu i que mostra un seguit d’atribucions espirituals en funció de la forma que ostenta i l’ésser que representa. Aquest tòtem d’abstraccions inspirades en el món vegetal i animal, de formes senzilles i textures capricioses, desplega els seus petits instruments sensitius com arrels o tubercles que acaronen i interpel·len allò que els envolta. És ple de solcs, afegits, agafadors i costures cartogràfiques, explosió onírica de color que parla de força, essència, màgia i vida. És.

Potser la imaginació de la Lusesita és un far que atreu éssers antics i errants i així no permet que s’estavellin. La seva llum fa que hi veiem una mica més clar i ens preguntem si és veritat allò que dins nostre sabem: que, si l’ombra no pot viure sense la llum, la llum tampoc no pot viure pas sense l’ombra.

Desamor i Primitiu x Lusesita
2 peces d’escultura
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

Anuncis

la cultura no es pot consumir


/creu de Miquel Àngel Joan o Llonovoy. Drap Art 2012/

El 1948 l’Organització de les Nacions Unides va declarar el lleure un dret humà bàsic. Segurament es va quedar curta i hauria hagut de parlar de cultura i no només de lleure. Però sospito que la voluntat era la de dir que, a més de fer feina, cal reposar, gaudir i enriquir-se l’ànima.

La cultura és indispensable per arribar a ser allò que ets. Una persona.

Han passat més de 60 anys des de la famosa declaració i la ciutat esdevé un escenari ple a vessar d’activitats amb les quals tantes vegades ens afanyem a omplir les hores ‘buides’ que ens provoquen tanta inquietud. Hiperactivitat. Agendes impossibles. Llistes interminables d’estímuls de tota mena contra l’avorriment i l’horror vacui espiritual. Corren les busques del rellotge, el motor que ens dóna sentit, i ens afanyem a consumir, a col·leccionar productes. També experiències. Com si fossin productes.

Vivim la cultura o la consumim com qualsevol altre producte que ens ofereix el mercat?

Producte. Producte. Mercat. Oferta i demanda. Comprar. Llençar. Comprar. Màrqueting cultural. Indústries culturals. Consum de cultura. Cosificar. Revolució industrial? Societat del Benestar?

Dis-tracció (dis-trets de nosaltres mateixos). I si sortim de nosaltres mateixos, quina por que desapareixin les coses importants. Quina por, la precarietat absoluta.

Algunes veus gosen dir-ho i proposen espais per a la lentitud i per a altres maneres de pensar la cultura. I avui llegeixo al Núvol en Damià Bardera i no puc estar-me de somriure.

Sí. Canviem píndoles per criteri. Si us plau.