habeas corpus

habeus_corpus
/Habeus corpus #6 de Carmen Hurtado Pérez/

Sovint oblido que sóc cos. Un cos diví modelat ex-novo amb llim i argila. Per mi. Des de la gènesi dels temps. Si és que el temps existeix.

Neixo i el meu cos passa joies i penes no sempre confessades perquè la línia que el separa injustament de l’ànima és fràgil i capriciosa.

És un espai en blanc en el qual la meva pell, la meva carn i els meus ossos esdevenen el plànol fidel de les circumstàncies. Com l’escorça arrugada ho és per a l’arbre, com l’embolcall llis i fred ho és per a la pedra. Llegeixo el plànol i llegeixo la meva vida. La revisc infinites vegades amb cada osca, amb cada marca, amb cada senyal.

El buit s’omple de ferides. El cos sòlid s’esqueixa i els fluids brollen. Arriba el dolor, com una il·lusió. Cada ferida és una petita mort. Però cada ferida és també una galeria excavada en les estranyes del meu cos, un anar endins i no dis-treure-m amb les idees que tantes vegades se m’emporten lluny de l’aquí i de l’ara. D’allò que és primordial. De mi. Dono gràcies al cos, doncs, quan parla.

El miro per dins. Estimo les seves ferides pintades, les netejo i en tinc cura. Les llagues es tanquen i es tornen cicatrius. I es fonen altra vegada en l’espai en blanc que és la meva pell, la meva carn, els meus ossos. El meu ésser.

Sovint recordo que sóc un cos. Un espai fèrtil on la inspiració i la creació sorgeixen des del no-res, des de la dansa interminable que l’omple de significat i el buida una vegada més. Fins a la fi del temps. Si és que el temps existeix.

Habeus corpus és un projecte de Carmen Hurtado Pérez format per 6 instal·lacions que combinen l’oli sobre la tela, l’escultura de poliuretà pintat i el collage. El seu títol s’inspira en la llatinada Habeas corpus que en l’àmbit legal garanteix la llibertat individual: <<que (re) tinguis el (teu) cos>>. La proposta dóna forma a aquest cos i en recorre les ferides. El seu procés de creació recrea escenaris i juga amb el buit intangible i la fecunditat tangible que en sorgeix. Amb la pintura, la primera de les tècniques amb les quals l’artista va començar a expressar-se, i l’escultura, la darrera tècnica que ha explorat, tanca provisionalment el cercle obert del seu ouroboros particular.

anatomia emocional


/detall d’anatomia emocional x Alex Martínez/

Les disseccions que Vesalius practicava als cossos d’aquells que havien estat condemnats a mort han quedat enrere, Renaixement enllà. La topografia, la ubicació, la disposició i la relació dels òrgans que composen el cos humà han estat explorades i dibuixades mil·límetre a mil·límetre des de l’antiguitat fins a les radiografies, tomografies axials i ressonàncies dels segle XXI.

El cos. Sí. Però i l’ànima? La filosofia, la fisiologia, la neurologia i la psicologia encara proven de retratar la seva forma. Separar-la del cos com aquell que lleva la pell a una poma per assaborir-ne la polpa i la linfa.

L’Alex Martínez m’ofereix una il·lustració i, alhora, tres capes que es superposen en una mateixa imatge: epidermis, derma i hipoderma. Sembla nascuda sota el vidre que encaixa amb el marc que la presenta. Més que una il·lustració que s’exposa davant dels nostres ulls, sembla un cos contingut en la proveta d’un laboratori de pigments, transparències i carbonet.

Teixits. Òrgans. Molècules. Substàncies. Fluids.

una pell que és el límit entre el dins i el fora. Una membrana que tanca dins seu el secret d’un complex sistema en moviment.

Sentits. Funcions. Processos. Intercanvis. Pulsacions.

Dirigeix la maquinària un cervell, entre els plecs del qual s’hi amaga un <<jo>>. És el focus que projecta un nou element sobre el pla. El cor. Pensaments. Accions. Emocions. Em venen al cap i al record alguns dels éssers que l’art i no la ciència ha sabut crear a través dels elements, insuflant-los vida. Imaginant-los. Desitjant-los. Creant-los del no-res. Estimant-los. Holografia? Il·lusió? Màgia? Responsabilitat? Divinitat? Em perdo en els conceptes. Perdo la matèria. Perdo el cos. La pell, esqueixada, deixa de ser la línia vermella que separa el fora del dins. Goso parlar d’ànima. D’individu. D’ésser. D’essència. Jugo amb els mots. Sóc creadora. Sóc demiurga. M’enamoro.

La vida travessa el vidre. Trenca la proveta.

Trio el meu amor. Imagino el meu amor. Projecto el meu amor. Visc el meu amor. Estimo el meu amor.

Potser a l’art el relat de l’anatomia emocional li ha sortit més reeixit.

Anatomia emocional x Alex Martínez
Il·lustració
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

quan sortir del saló és entrar al saló

Aprofito el dia de Santa Eulàlia per tornar a endinsar-me en les interioritats de la Casa Gran. Recordo que quan era petita hi entrava tot sovint. Era un aconteixement important anar a cercar-hi el meu pare. Solemnes records d’infantesa que amb l’edat es tornen entranya-bles i tendres.

Després de veure el cerimoniós canvi de guàrdia de la Coronela, la milícia ciutadana que defensava les portes de la ciutat i que fou abolida amb la invasió de les tropes borbòniques, pujo l’escala negra, entro al Saló de les Cròniques i repasso les odissees dels almogàvers en els traçats bicolors del mestre Sert. Escolto en Ramon Muntaner i m’adono que la sala és, en realitat, un immens tendal de campanya. Refugiada dins les teles subtilment enretirades, contemplo les gestes daurades que tenen lloc Mediterrània enllà.

Creuo estances que no em criden massa l’atenció. Veig obres d’art que ben aviat oblido. Espero amb candeletes l’arribada al Saló de Cent, lloc on es reunia el Consell de Cent prohoms que administraven la ciutat i que no és només un nom de carrer. Sec sobre la fusta rígida però càlida al mateix temps. El mot alcalde s’esborra del vocabulari i sento a parlar, per boca de Rafael de Casanova, de batlles i veguers, del Trentenari, de la Busca i la Biga i del conseller en cap. Em pregunto perquè Barcelona ha oblidat el nom de les coses que duraren centenars d’anys. Em pregunto si també ha oblidat aquesta manera pròpia de gestionar les coses de la polis que fou capdavantera en altres temps. La manera de veure el món d’una comunitat de persones lligades a la seva terra, amb esperit comerciant, acostumades a enraonar, responsables de la pròpia fecunditat i, sobretot, no sotmeses a capricis aliens.

Quan m’aixeco per marxar i continuar el meu pelegrinatge cap a la galeria gòtica, descobreixo que la història dels indrets és, tantes vegades, insòlita. Sembla ser que la llinda i els brancals de la porta principal del Saló de Cent van ser intercanviats en una reconstrucció posterior a la seva creació, de tal manera que l’interior de la porta és, de fet, a fora i l’exterior de la porta és a dins. El dins, a fora i el fora, a dins. Insòlit, sí. I, si en aquest espai tan singular de la ciutat, sortir del saló significa en realitat entrar al saló, potser l’origen, que crèiem que havíem deixat enrere, ens espera, en realitat, no al darrere sinó al davant.

l’univers va començar quan el no-res va mirar-se al mirall


/Blanc sobre blanc. Oli sobre tela de Kasimir Malièvitx. 1918/

Diu Tor Nørretranders a The user illusion que <<l’Univers va començar quan el no-res va mirar-se al mirall>>.
Al principi, doncs, hi havia el no-res.
Després vingueren les memòries i ho ompliren tot.
Tabula rasa és una llatinada que vol dir ‘taula rasa’, és a dir, una tauleta sense inscriure o, potser millor encara, amb les escriptures esborrades.
Buida.
El buit dóna lloc a la inspiració. La inspiració sorgeix del no-res.
La memòria és pensar i sentir. La inspiració és permetre.
Deixar anar les memòries.
Crear i, per tant, transformar.
Fora no hi ha res.
Tot és dins meu.
Dins la tabula rasa hi ha un espai sense límits.
Net. Nou.
Per tornar-hi a escriure.
I, en fer-ho, tornar al zero.
L’inici.
La llibertat absoluta.
Vinc del no-res i torno al no-res.
En la tabula rasa sóc aquesta cadència, aquest equilibri perpetu.
Sóc.
I sé que sóc.
Nosce te ipsum deien l’oracle i el filòsof.
Coneix-te a tu mateix.
De fet, ser o no ser no és la pregunta. És la resposta.
Aleshores… quina és la pregunta?