oracions des d’Alyeska


/Monjo davant del mar de Caspar David Friedrich/ 

Alaska és el lloc on començar i acabar els dies. Sense por d’haver-los de tornar a començar, com la víctima d’un moviment etern i reiteratiu semblant als treballs sense fi de Tàntal, Sísif i les cinquanta filles de Danau. El nom d’aquest indret prové del mot aleutià Alyeska, que vol dir <<la gran terra>>. Alaxsxaq, una variant terminològica, serveix per descriure <<l’objecte envers el qual es dirigeix l’acció del mar>>.

Alyeska conviu amb l’embat àrtic de l’oceà que li trenca els esculls.
Alyeska, sovint, no comença ni acaba les jornades perquè no hi ha llum possible que separi el dia de la nit.
Alyeska suporta unes condicions metereològiques tan extremes que sembla que vulgui foragitar els pocs colonitzadors que han gosat romandre-hi des que Vitus Bering hi posà els peus.
Alyeska és el punt on l’oest toca l’est i es torna est.
Alyeska és el punt on l’est toca l’oest i es torna oest.
Alyeska agraeix que la compressin per set milions de dòlars, perquè no és en venda.
Alyeska accepta que provin de xuclar-li la medul·la dels recursos, perquè la gran terra és l’abundància que no s’acaba mai.

Alyeska, de fet, és el paradís de l’avesat a la feina titànica i repetitiva de la condició humana.
Alyeska, de fet, és l’habitatge del que ha refrenat la marea amb els braços durant un temps superior als límits fisiològics.
Alyeska, de fet, és la terra promesa del que sap que el patiment és un il·lusió.

Des de l’indret on <<el gel i la neu només són testimonis d’un fred que fa de pare i de dictador en unes terres fredes i grises>> provenen les oracions d’aquest ésser, anomenat Alaskan, que, com el monjo de Friedrich, sol davant del mar, és la breu figura vertical enmig de l’horitzontalitat absoluta. Com un lligam involuntari entre els dos móns que separa un horitzó de ficció, es fon amb la immensitat. Perquè en forma part. I la immensitat és part d’ell.

Nietzsche, a l’Ecce Homo, ens regala uns mots sobre com hom arriba a ser allò que és. Ens parla de l’aire irrespirable de les grans alçades, del fred que ens envolta en aquestes latituds, de la soledat immensa, de la vida voluntària enmig del gel. De la recerca del conflicte i l’estranyesa. De l’estar amb un mateix, de la purificació i del retrobament amb la veritat. Aquestes paraules em fan pensar en un lloc on les repeticions, els errors i els límits perden el sentit, si és que mai l’han tingut. A la tundra, a l’estepa, sobre el gel, en el buit desapareixen, perquè no hi poden arrelar.

<<Observo les migracions dels grans cetacis. Em trobo així perquè sóc jo. Al mig del no-res. Alaska.>>

Anuncis

buit

Buit és el receptacle o el lloc que no és ocupat per allò que és destinat a contenir. Buit és l’espai desproveït de matèria. Antònim de plenitud. Incomplet. Mancat. Orfe. Hem volgut donar color i forma a aquest espai inhòspit. Barcelona, la nostra ciutat, juga molt sovint a col·leccionar forats, a buidar-se d’alguns dels immobles que havien arrelat sobre el seu ciment. Hem bastit la paret mitgera d’una edifici que, posada al descobert, és un plànol fidel de les estances que en altres temps van contenir la vida. Rajoles, guix, paper esquinçat. Són com ferides que es fan evidents als ulls dels vianants que deambulem pel carrer i mirem enlaire. La pell en carn viva d’uns habitatges que hi eren i ja no hi són. Empremtes d’unes persones que hi eren i ja no hi són. Un passat a la memòria. Un present despullat. Un futur incert. La història d’una absència.

Podem considerar una absència com el contrari d’una presència en un sentit material o en un sentit simbòlic, existencial. Una absència ens pot portar a explorar una renúncia, una pèrdua, una enyorança, un desig, una necessitat, un lligam, una obligació. Un no ser complet. Hem regalat a la paret mitgera alguns objectes que abans certament havien omplert la seva buidor insuportable. Un desaigüe, una cadira, un penjador. Objectes que dialoguen amb el dins i amb el fora. Objectes de trànsit i de permanència. Podrien haver estat d’altres, com un llum, un mirall, potser un rellotge. Amb aquest gest romàntic volem jugar amb el buit, volem retornar a l’espai erm la seva raó de ser, el seu dret a sentir l’horror vacui. Fins que del no-res, pugui sorgir-ne, de nou, tot.

Història d’una absència és una proposta del col·lectiu 8 per al concurs convocat per grand.geyser.