oracions des d’Alyeska


/Monjo davant del mar de Caspar David Friedrich/ 

Alaska és el lloc on començar i acabar els dies. Sense por d’haver-los de tornar a començar, com la víctima d’un moviment etern i reiteratiu semblant als treballs sense fi de Tàntal, Sísif i les cinquanta filles de Danau. El nom d’aquest indret prové del mot aleutià Alyeska, que vol dir <<la gran terra>>. Alaxsxaq, una variant terminològica, serveix per descriure <<l’objecte envers el qual es dirigeix l’acció del mar>>.

Alyeska conviu amb l’embat àrtic de l’oceà que li trenca els esculls.
Alyeska, sovint, no comença ni acaba les jornades perquè no hi ha llum possible que separi el dia de la nit.
Alyeska suporta unes condicions metereològiques tan extremes que sembla que vulgui foragitar els pocs colonitzadors que han gosat romandre-hi des que Vitus Bering hi posà els peus.
Alyeska és el punt on l’oest toca l’est i es torna est.
Alyeska és el punt on l’est toca l’oest i es torna oest.
Alyeska agraeix que la compressin per set milions de dòlars, perquè no és en venda.
Alyeska accepta que provin de xuclar-li la medul·la dels recursos, perquè la gran terra és l’abundància que no s’acaba mai.

Alyeska, de fet, és el paradís de l’avesat a la feina titànica i repetitiva de la condició humana.
Alyeska, de fet, és l’habitatge del que ha refrenat la marea amb els braços durant un temps superior als límits fisiològics.
Alyeska, de fet, és la terra promesa del que sap que el patiment és un il·lusió.

Des de l’indret on <<el gel i la neu només són testimonis d’un fred que fa de pare i de dictador en unes terres fredes i grises>> provenen les oracions d’aquest ésser, anomenat Alaskan, que, com el monjo de Friedrich, sol davant del mar, és la breu figura vertical enmig de l’horitzontalitat absoluta. Com un lligam involuntari entre els dos móns que separa un horitzó de ficció, es fon amb la immensitat. Perquè en forma part. I la immensitat és part d’ell.

Nietzsche, a l’Ecce Homo, ens regala uns mots sobre com hom arriba a ser allò que és. Ens parla de l’aire irrespirable de les grans alçades, del fred que ens envolta en aquestes latituds, de la soledat immensa, de la vida voluntària enmig del gel. De la recerca del conflicte i l’estranyesa. De l’estar amb un mateix, de la purificació i del retrobament amb la veritat. Aquestes paraules em fan pensar en un lloc on les repeticions, els errors i els límits perden el sentit, si és que mai l’han tingut. A la tundra, a l’estepa, sobre el gel, en el buit desapareixen, perquè no hi poden arrelar.

<<Observo les migracions dels grans cetacis. Em trobo així perquè sóc jo. Al mig del no-res. Alaska.>>

Anuncis

nitimur in vetitum


/el prohibit al diaetarium, una antiga llista de queviures i, per extensió, la llista de les obres diàries/

<<Qui sap respirar l’aire dels meus escrits sap que és un aire d’altures, un aire fort. Cal estar fet per aquest aire, en cas contrari es corre el perill de refredar-s’hi. El gel és a prop, la solitud és immensa; però que plàcides jeuen les coses quan les toca la llum! Amb quina llibertat es respira! Quantes coses sentim sota nostre! La filosofia, tal i com jo l’he entesa i viscuda fins ara, és la vida voluntària en el gel i en les altes muntanyes: recerca de tot allò problemàtic i estrany que rau en l’existir, de tot allò proscrit fins ara per la moral. Una experiència prolongada, proporcionada per aquest caminar pel prohibit, m’ha ensenyat a contemplar les causes a partir de les quals s’ha moralitzat i idealitzat fins ara, d’una manera molt diferent a com potser inspira el desig: se m’han posat al descobert la història oculta dels filòsofs, la psicologia dels seus grans noms. Quanta veritat suporta, a quanta veritat aspira un esperit? Això s’ha convertit cada vegada més, per a mi, en l’autèntica unitat de mesura. L’error (el creure en l’ideal) no és ceguesa, l’error és covardia. Tota conquesta, tot pas endavant en el coneixement és conseqüència del coratge, de la duresa, de la neteja. Jo no refuto els ideals, davant d’ells, simplement, em poso els guants. Nitimur in vetitum (ens llancem cap al prohibit): sota aquest signe vençerà un dia la meva filosofia, ja que fins ara l’únic que s’ha prohibit sempre, per principi, ha estat la veritat.>>

/Ecce Homo. Com s’arriba a ser allò que s’és. Friedrich Nietzsche/