<<Cada matí, en llevar-me, li deia ‘Bon dia! Què, com has passat la nit?’. Al vespre, li desitjava descans reparador i somnis bells. Al migdia li recomanava que fes el cor fort, perquè al capdevall la vida és curta i l’eternitat insondable.>>
/Pere Calders.Tot s’aprofita/
Aquest és un fragment que he llegit avui tot fent el vermut a la pissarra del Bar Calders, al passatge Pere Calders del Poble Sec de Barcelona. A qui s’adreçava, l’autor? A qui dedicava vells mots segons el moment del dia? A un cactus desèrtic i calb que s’esgrogueïa, tal i com he descobert a posteriori.
D’aquest breu relat me n’enduc una advertència sorneguera pel que fa a covar esperances envers éssers punxeguts que fan veure que no et necessiten. Però, sobretot, una sentència meravellosa que diu que la poesia sempre ha servit per tapar forats de gran diàmetre.
Duré amb mi quaranta-quatre contes (molt) breus als propers vermuts dominicals perquè em facin bona companyia.
tabula rasa 