allò terrible que vol el meu amor


/Mute animals #1 de Hanamaro Chaki/

<<Wir haben keinen Grund, gegen unsere Welt Mißtrauen zu haben, denn sie ist nicht gegen uns. Hat sie Schrecken, so sind es unsere Schrecken, hat sie Abgründe, so gehören diese Abgründe uns, sind Gefahren da, so müssen wir versuchen, sie zu lieben.
Und wenn wir nur unser Leben nach jenem Grundsatz einrichten, der uns rät, daß wir uns immer an das Schwere halten müssen, so wird das, welches uns jetzt noch als das Fremdeste erscheint, unser Vertrautestes und Treuestes werden. Wie sollten wir jener alten Mythen vergessen können, die am Anfange aller Völker stehen, der Mythen von den Drachen, die sich im äußersten Augenblick in Prinzessinnen verwandeln; vielleicht sind alle Drachen unseres Lebens Prinzessinnen, die nur darauf warten, uns einmal schön und mutig zu sehen. Vielleicht ist alles Schreckliche im tiefsten Grunde das Hilflose, das von uns Hilfe will.>>

/Reiner Maria Rilke. Cartes a un jove poeta. Carta del 12 d’agost de 1904/

No tenim cap raó per desconfiar del nostre món, ja que no està en contra nostre. Si té ensurts, són els nostres ensurts, si té abismes, aquests abismes ens pertanyen, si hi ha perills, hem d’intentar estimar-los. I si orientem la nostra vida només a partir del principi que ens aconsella que confiem sempre en la dificultat, llavors allò que ara se’ns presenta com el més estrany es convertirà en la nostra experiència més íntima i fidel. Com podríem oblidar-nos dels mites antics que es troben en l’origen de tots els pobles, els mites sobre els dracs que es converteixenen en princeses en un obrir i tancar d’ulls? Potser tots els dracs de la nostra vida són princeses que esperen veure’ns actuar, almenys una vegada, amb bellesa i amb valor. Potser tot allò que ens espanta és, en la seva essència més profunda, quelcom desemparat què vol el nostre amor.

sincronitzant fils i rizomes


/instal·lació de Chiharu Shiota a Casa Àsia/

Casa Àsia ens convida a veure la primera exposició a casa nostra de Chiaru Shiota, creadora d’universos descomunals a partir de la fragilitat delicada i aparentment inofensiva d’un fil.

Un fil és un cos de forma capil·lar, molt prim, flexible, d’una llargària indefinida, format per fibres i filaments i que serveix sobretot per a cosir o teixir. Un rizoma és un tipus de tija subterrània que creix horitzontalment. Són similars a les arrels però la seva estructura és la d’una tija. Cap amunt emeten branques i, cap avall, arrels.

Fils i rizomes són els protagonistes d’una sincronia (o millor dit, sincronicitat) que, com deia Jung, és una coincidència temporal de fenòmens no relacionats causalment. És un concepte extremadament significatiu, unit als arquetips i a l’inconscient col·lectiu, donat que descriu una realitat subjacent a tota l’experiència i història humanes. Shiota tria aquest fenomen i no un altre per construir una xarxa metafòrica, sense jerarquies ni centres definits, de <<relats particulars i universals>> que, si bé, transporten informació i són essencials en tota comunicació, <<obstaculitzen el pas als estranys en una mena d’espais on la vida quotidiana entra en conflicte amb la producció desitjada>>.

Shiota sincronitza en gerundi. Una forma verbal no personal que juga amb la duració, amb la reiteració i la simultanïetat. Aquest teixit de repeticions repeticions repeticions repeticions infinites protegeix com el cotó fluix però també aïlla. Cus. Ofega. L’ésser s’hi suspèn.

M’adono que estic acostumada a les coses petites i artificials i ara, en canvi, participo en una recreació absolutament natural i ciclòpia. Em sento com una convidada en el niu d’una aranya, mentre penso que l’expressió ‘penjar d’un fil’ no havia adquirit mai un significat tan espectacular en un context expositiu.

la cultura no es pot consumir


/creu de Miquel Àngel Joan o Llonovoy. Drap Art 2012/

El 1948 l’Organització de les Nacions Unides va declarar el lleure un dret humà bàsic. Segurament es va quedar curta i hauria hagut de parlar de cultura i no només de lleure. Però sospito que la voluntat era la de dir que, a més de fer feina, cal reposar, gaudir i enriquir-se l’ànima.

La cultura és indispensable per arribar a ser allò que ets. Una persona.

Han passat més de 60 anys des de la famosa declaració i la ciutat esdevé un escenari ple a vessar d’activitats amb les quals tantes vegades ens afanyem a omplir les hores ‘buides’ que ens provoquen tanta inquietud. Hiperactivitat. Agendes impossibles. Llistes interminables d’estímuls de tota mena contra l’avorriment i l’horror vacui espiritual. Corren les busques del rellotge, el motor que ens dóna sentit, i ens afanyem a consumir, a col·leccionar productes. També experiències. Com si fossin productes.

Vivim la cultura o la consumim com qualsevol altre producte que ens ofereix el mercat?

Producte. Producte. Mercat. Oferta i demanda. Comprar. Llençar. Comprar. Màrqueting cultural. Indústries culturals. Consum de cultura. Cosificar. Revolució industrial? Societat del Benestar?

Dis-tracció (dis-trets de nosaltres mateixos). I si sortim de nosaltres mateixos, quina por que desapareixin les coses importants. Quina por, la precarietat absoluta.

Algunes veus gosen dir-ho i proposen espais per a la lentitud i per a altres maneres de pensar la cultura. I avui llegeixo al Núvol en Damià Bardera i no puc estar-me de somriure.

Sí. Canviem píndoles per criteri. Si us plau.