oracions des d’Alyeska


/Monjo davant del mar de Caspar David Friedrich/ 

Alaska és el lloc on començar i acabar els dies. Sense por d’haver-los de tornar a començar, com la víctima d’un moviment etern i reiteratiu semblant als treballs sense fi de Tàntal, Sísif i les cinquanta filles de Danau. El nom d’aquest indret prové del mot aleutià Alyeska, que vol dir <<la gran terra>>. Alaxsxaq, una variant terminològica, serveix per descriure <<l’objecte envers el qual es dirigeix l’acció del mar>>.

Alyeska conviu amb l’embat àrtic de l’oceà que li trenca els esculls.
Alyeska, sovint, no comença ni acaba les jornades perquè no hi ha llum possible que separi el dia de la nit.
Alyeska suporta unes condicions metereològiques tan extremes que sembla que vulgui foragitar els pocs colonitzadors que han gosat romandre-hi des que Vitus Bering hi posà els peus.
Alyeska és el punt on l’oest toca l’est i es torna est.
Alyeska és el punt on l’est toca l’oest i es torna oest.
Alyeska agraeix que la compressin per set milions de dòlars, perquè no és en venda.
Alyeska accepta que provin de xuclar-li la medul·la dels recursos, perquè la gran terra és l’abundància que no s’acaba mai.

Alyeska, de fet, és el paradís de l’avesat a la feina titànica i repetitiva de la condició humana.
Alyeska, de fet, és l’habitatge del que ha refrenat la marea amb els braços durant un temps superior als límits fisiològics.
Alyeska, de fet, és la terra promesa del que sap que el patiment és un il·lusió.

Des de l’indret on <<el gel i la neu només són testimonis d’un fred que fa de pare i de dictador en unes terres fredes i grises>> provenen les oracions d’aquest ésser, anomenat Alaskan, que, com el monjo de Friedrich, sol davant del mar, és la breu figura vertical enmig de l’horitzontalitat absoluta. Com un lligam involuntari entre els dos móns que separa un horitzó de ficció, es fon amb la immensitat. Perquè en forma part. I la immensitat és part d’ell.

Nietzsche, a l’Ecce Homo, ens regala uns mots sobre com hom arriba a ser allò que és. Ens parla de l’aire irrespirable de les grans alçades, del fred que ens envolta en aquestes latituds, de la soledat immensa, de la vida voluntària enmig del gel. De la recerca del conflicte i l’estranyesa. De l’estar amb un mateix, de la purificació i del retrobament amb la veritat. Aquestes paraules em fan pensar en un lloc on les repeticions, els errors i els límits perden el sentit, si és que mai l’han tingut. A la tundra, a l’estepa, sobre el gel, en el buit desapareixen, perquè no hi poden arrelar.

<<Observo les migracions dels grans cetacis. Em trobo així perquè sóc jo. Al mig del no-res. Alaska.>>

a tots aquells que han viscut per retornar-nos el nom de cada cosa

Ara digueu: <<La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes>>
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: <<Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues>>
Ara digueu: <<Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.>>

/Salvador Espriu. Inici de càntic en el temple. Les cançons d’Ariadna/

Dia 10 de juliol de l’#anyespriu.

els ulls clucs miren endins


/Kauernde Frau de Koloman Moser/

<<Perquè ningú no pot sentir completament la pròpia identitat si no té els ulls tancats; com si, de fet, la foscor fos l’element propici per a les nostres essències, mentre que la claror congenia més amb la nostra part argilosa.>>

/Herman Melville. Moby Dick. Pàgina 109/

#santjordi

primitiu


/desamor x Lusesita/

Sobre la Lusesita, també coneguda com a Laura Lasheras, s’ha dit que projecta llum pròpia sobre les ombres, que no és altra cosa que crear de bell nou on abans hi havia el no-res.

La gramàtica de les tres dimensions li permet gestar imatges volumètriques que conquereixen l’espai amb la seva presència i ens demanen que les escorcollem amb els ulls i les recorrem amb els dits. Quan la Lusesita imagina l’amor, de la foscor en neix un vincle universal i primigeni. Com primigenis són el fil i el gres que es troben a Desamor i a Primitiu.

Desamor ens remet a la llenceria femenina, a la costura que trama intimitats sobre els genitals de les dones, que oculta o mostra, l’instrument de seducció o de tortura per excel·lència. En contacte amb la pell fina, una altra pell, acolorida d’esmalt verd i de rugoses incrustacions ceràmiques. Queixals, tentacles incipients o espines. Una munió d’éssers orgànics amb existència pròpia. La llenceria està teixida per fibres i filaments de forma capil·lar, molt prims, llargs i flexibles que construeixen una xarxa. Les xarxes comuniquen, protegeixen o be aïllen. Si l’amor és un fil que ens cus al món, quan el fil es trenca fem una llengota reptiliana i, fins i tot, ensenyem les dents. Des-amor. Ironia esbojarrada.

Amb Primitiu, la Lusesita torna a barrejar materials. De vegades, l’alquímia ens obsequia amb noves substàncies que neixen de matèries que ja coneixíem i que no havíem posat en contacte mai abans. La ceràmica comparteix un element molt important amb l’alquímia: l’escalfor. Dóna forma i cou l’argila a temperatures candents amb un foc que, a més de calor, és també un generador de claror. El resultat és un tòtem, un objecte sobrenatural que en les mitologies d’algunes cultures es pren com a emblema de la comunitat o de l’individu i que mostra un seguit d’atribucions espirituals en funció de la forma que ostenta i l’ésser que representa. Aquest tòtem d’abstraccions inspirades en el món vegetal i animal, de formes senzilles i textures capricioses, desplega els seus petits instruments sensitius com arrels o tubercles que acaronen i interpel·len allò que els envolta. És ple de solcs, afegits, agafadors i costures cartogràfiques, explosió onírica de color que parla de força, essència, màgia i vida. És.

Potser la imaginació de la Lusesita és un far que atreu éssers antics i errants i així no permet que s’estavellin. La seva llum fa que hi veiem una mica més clar i ens preguntem si és veritat allò que dins nostre sabem: que, si l’ombra no pot viure sense la llum, la llum tampoc no pot viure pas sense l’ombra.

Desamor i Primitiu x Lusesita
2 peces d’escultura
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.