the hand / le main / la mà


/le main de Madame Hugo d’Auguste Vacquerie/


/tintype of a man an child hands /


/O’Keeffe hands and thimble d’Alfred Stieglitz/


/Georgia O’Keeffe d’Alfred Stieglitz/

Mà. Amb la mà es mana, s’encomana, es manipula, es manuscriu, es manufactura, s’amenaça, es manté. Manifestar-se és fer festa amb les mans. Aplaudir és picar de mans.

Alcem aquesta extremitat del cos per parlar. Donem un cop a algú per ajudar-lo. Si tenim mà esquerra vol dir que som experts en el tracte, si donem la nostra mà ens connectem amb algú i, si ens en rentem les mans, defugim resposabiliats. Si hi duem el cor, tenim bona voluntat.

Anar de mà en mà. A mans salves. Mans buides o mans plenes. Mans de primera i mans de segona. Mans lliures. Mans netes. Arribar a les mans. Fer mans i mànigues. Parar la mà.

The Google Art Project posa les mans (i a l’abast de les nostres mans) a les cinquanta primeres obres de la George Eastman Collection, un ventall d’imatges que daten del 1840 fins a la fi del segle XX i que ens mostren retrats i indrets il·lustres i curiosos capturats amb tècniques i processos plens d’imaginació, creativitat i bellesa. Com la mà lànguida sobre el patró aquàtic (possiblement de la filla de Victor Hugo). Com el joc de mans d’un infant i d’un adult. O com les mans privilegiades de l’artista plàstica estadunidenca Georgia O’Keeffe.

La George Eastman House de Rochester (Nova York) està considerada el museu de fotografia més antic del món i s’encarrega de tenir cura i compartir un llegat que ve de lluny. De fet, George Eastman fou un dels grans responsables de la democratització de la fotografia. Inventà el rodet de paper, comercialitzat amb la marca Kodak, i aquest fet i les màquines successives que integraven el petit giny canviaren per sempre més les qüestions de l’economia, la comoditat, la dificultat i la tècnica. Des de l’aleshores hem tingut les màquines fotogràfiques sempre a mà. Apretar un botó. Amb la mà, és clar. I, per art de màgia, una fotografia. El senyor Eastman però, tot i tenir bones mans, segons sembla es tragué la vida un cop la feina fou feta perquè ja no li calia esperar res més.

Anuncis

el petó


/imatge del petó x Anna García/

A l’Anna García sempre li han interessat les persones. A les seves mans, la lent d’una càmera /de vídeo o de fotografia segons l’ocasió/ pot adquirir les propietats d’una lupa per veure millor els detalls que les fan unes i úniques.

El mot persona feia referència en els seus orígens a les màscares que duien els actors a la Grècia i la Roma antigues. Enmig de l’escena ciclòpia on es movien, les màscares els diferenciaven i, sobretot, els feien res-sonar, per-sonare, i arribar amb claredat al públic per al qual declamaven.

Podríem dir que quan una persona ressona amb veu pròpia té identitat. El seu <<jo>> és un element sofisticat i complex que desplega la seva relativitat, les seves perceptibles o imperceptibles mutacions i, fins i tot, les seves contradiccions, en un context que esdevé un modern escenari en el qual interpretar el propi procés d’individuació. A l’Anna la meravella explorar-lo i, de vegades, posa l’accent sobre allò que és divers i singular. Altres vegades, en canvi, retrata les persones i les multiplica a voluntat enmig de la poètica quotidiana. La reiteració reiteració reiteració reiteració genera una uniformitat d’aquestes identitats, malgrat la pluralitat d’elements, i propicia un joc de miralls amb possibilitats infinites.

Un petó és l’element escollit per imaginar els amors que s’hi entortolliguen. Un petó, encara que fortuït, és un pont físic entre el jo i l’altre i està estretament lligat a l’intercanvi de secrets i intimitats.

El videoart és la plataforma perfecta per jugar amb les coordenades espai-temps, la seqüència i el moviment i, coneixedors d’aquestes regles del joc, a través de l’Anna entreguem tota la nostra atenció al retrat subtil i en blanc i negre de catorze parells de persones que es besen davant la càmera. El ritme és el mateix. El fons és el mateix: un mur la rigidesa del qual s’estova més i més amb cada petó que presencia. El punt de fuga fa ajuntar, a pleret, perfils i boques i es converteix en un punt de trobada i d’ancoratge fugaç de dues identitats que no podríem afirmar amb seguretat si són pròpies o alienes. La pantalla ha decidit imaginar-les contrastades i deformar el temps a ralentí, fins al punt que petons tímids, petons innocents, petons esmunyedissos, petons serens, petons sorneguers, petons confiats, petons decidits, petons declarats, petons càlids, petons entremaliats, petons transparents, petons…. ressonen i es fan persona en el silenci, repetits i irrepetibles.

El petó x Anna García
vídeo 13′
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

m’aboco al buit per veure-ho tot


/la tumba del marinero d’Alberto García-Alix/

Cru. Sincer. Bell. Es mostra l’autoretrat del fotògraf espanyol Alberto García-Alix a La Virreina.
Observo, encuriosida, l’eco en blanc i negre d’una idiosincràsia que incita murs i estances.
Eco. En el silenci ressona.
Una frase de Tres videos tristes em balla pel cap durant una estona: me asomo al vacío para no ver nada.
La repeteixo, repeteixo, repeteixo, repeteixo.
Hi jugo.
La transformo.
I m’aboco al buit per veure-ho tot.