oracions des d’Alyeska


/Monjo davant del mar de Caspar David Friedrich/ 

Alaska és el lloc on començar i acabar els dies. Sense por d’haver-los de tornar a començar, com la víctima d’un moviment etern i reiteratiu semblant als treballs sense fi de Tàntal, Sísif i les cinquanta filles de Danau. El nom d’aquest indret prové del mot aleutià Alyeska, que vol dir <<la gran terra>>. Alaxsxaq, una variant terminològica, serveix per descriure <<l’objecte envers el qual es dirigeix l’acció del mar>>.

Alyeska conviu amb l’embat àrtic de l’oceà que li trenca els esculls.
Alyeska, sovint, no comença ni acaba les jornades perquè no hi ha llum possible que separi el dia de la nit.
Alyeska suporta unes condicions metereològiques tan extremes que sembla que vulgui foragitar els pocs colonitzadors que han gosat romandre-hi des que Vitus Bering hi posà els peus.
Alyeska és el punt on l’oest toca l’est i es torna est.
Alyeska és el punt on l’est toca l’oest i es torna oest.
Alyeska agraeix que la compressin per set milions de dòlars, perquè no és en venda.
Alyeska accepta que provin de xuclar-li la medul·la dels recursos, perquè la gran terra és l’abundància que no s’acaba mai.

Alyeska, de fet, és el paradís de l’avesat a la feina titànica i repetitiva de la condició humana.
Alyeska, de fet, és l’habitatge del que ha refrenat la marea amb els braços durant un temps superior als límits fisiològics.
Alyeska, de fet, és la terra promesa del que sap que el patiment és un il·lusió.

Des de l’indret on <<el gel i la neu només són testimonis d’un fred que fa de pare i de dictador en unes terres fredes i grises>> provenen les oracions d’aquest ésser, anomenat Alaskan, que, com el monjo de Friedrich, sol davant del mar, és la breu figura vertical enmig de l’horitzontalitat absoluta. Com un lligam involuntari entre els dos móns que separa un horitzó de ficció, es fon amb la immensitat. Perquè en forma part. I la immensitat és part d’ell.

Nietzsche, a l’Ecce Homo, ens regala uns mots sobre com hom arriba a ser allò que és. Ens parla de l’aire irrespirable de les grans alçades, del fred que ens envolta en aquestes latituds, de la soledat immensa, de la vida voluntària enmig del gel. De la recerca del conflicte i l’estranyesa. De l’estar amb un mateix, de la purificació i del retrobament amb la veritat. Aquestes paraules em fan pensar en un lloc on les repeticions, els errors i els límits perden el sentit, si és que mai l’han tingut. A la tundra, a l’estepa, sobre el gel, en el buit desapareixen, perquè no hi poden arrelar.

<<Observo les migracions dels grans cetacis. Em trobo així perquè sóc jo. Al mig del no-res. Alaska.>>

imagino ergo sum

17
/jo i el meu alter-ego el dia 17/

<<Per conoscersi, bisogna potersi immaginare.

Non si tratta, dunque, di incoraggiare nel bambino vuote fantasticherie (ammesso che possano esistere fantasticherie assolutamente vuote, non indicative di un qualche contenuto), ma di dargli una mano perché possa immaginarsi e immaginare il proprio destino.>>

/Grammatica della fantasia. Gianni Rodari. Pàgina 117/

Per conèixer-me cal que pugui imaginar-me a mi mateixa. Imagino, ergo sum.

anatomia emocional


/detall d’anatomia emocional x Alex Martínez/

Les disseccions que Vesalius practicava als cossos d’aquells que havien estat condemnats a mort han quedat enrere, Renaixement enllà. La topografia, la ubicació, la disposició i la relació dels òrgans que composen el cos humà han estat explorades i dibuixades mil·límetre a mil·límetre des de l’antiguitat fins a les radiografies, tomografies axials i ressonàncies dels segle XXI.

El cos. Sí. Però i l’ànima? La filosofia, la fisiologia, la neurologia i la psicologia encara proven de retratar la seva forma. Separar-la del cos com aquell que lleva la pell a una poma per assaborir-ne la polpa i la linfa.

L’Alex Martínez m’ofereix una il·lustració i, alhora, tres capes que es superposen en una mateixa imatge: epidermis, derma i hipoderma. Sembla nascuda sota el vidre que encaixa amb el marc que la presenta. Més que una il·lustració que s’exposa davant dels nostres ulls, sembla un cos contingut en la proveta d’un laboratori de pigments, transparències i carbonet.

Teixits. Òrgans. Molècules. Substàncies. Fluids.

una pell que és el límit entre el dins i el fora. Una membrana que tanca dins seu el secret d’un complex sistema en moviment.

Sentits. Funcions. Processos. Intercanvis. Pulsacions.

Dirigeix la maquinària un cervell, entre els plecs del qual s’hi amaga un <<jo>>. És el focus que projecta un nou element sobre el pla. El cor. Pensaments. Accions. Emocions. Em venen al cap i al record alguns dels éssers que l’art i no la ciència ha sabut crear a través dels elements, insuflant-los vida. Imaginant-los. Desitjant-los. Creant-los del no-res. Estimant-los. Holografia? Il·lusió? Màgia? Responsabilitat? Divinitat? Em perdo en els conceptes. Perdo la matèria. Perdo el cos. La pell, esqueixada, deixa de ser la línia vermella que separa el fora del dins. Goso parlar d’ànima. D’individu. D’ésser. D’essència. Jugo amb els mots. Sóc creadora. Sóc demiurga. M’enamoro.

La vida travessa el vidre. Trenca la proveta.

Trio el meu amor. Imagino el meu amor. Projecto el meu amor. Visc el meu amor. Estimo el meu amor.

Potser a l’art el relat de l’anatomia emocional li ha sortit més reeixit.

Anatomia emocional x Alex Martínez
Il·lustració
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

amort


/amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado/

La Carmen Hurtado Pérez ens atorga la llibertat d’escollir entre dos noms. D’una banda, amor-t o a-mort, fruit de la intersecció semàntica entre dos mots, un recurs literari conegut com a <<quiasme>>. De l’altra, el suïcidi imaginari, perpetrat per una figura femenina submergida en l’aigua tenyida de roig d’una banyera. Mort per amor o amor per la mort?

Un oli sobre tela i 6 combinacions de petit format i tècnica mixta /fotogravat, transfer i collage/ per considerar la possibilitat de posar fi a l’existència tal i com la coneixem. Perdre el vincle que hem forjat amb el món i, per tant, sortir de nosaltres mateixos. És una contradicció imaginar l’amor a través del des-amor i la mort? La Carmen té al cap unes paraules de Schopenhauer: <<el suïcidi, lluny de negar la voluntat de viure, l’afirma enèrgicament>>. La suïcida estima la vida fins a tal punt que no la vol esclava del patiment. No té rostre, però els podria tenir tots. S’acomiada del dolor amb, llibertat i lucidesa, en un espai privat, entre els murs de la intimitat d’un bany, l’indret per antonomàsia de la neteja i la purificació. Els desaigües s’enduen lluny la nostra brutícia i els nostres excrements. També és el santuari del Mirall, que ens retorna la nostra dimensió corporal i ens fa retrobar amb el propi jo quan ens hi contemplem.

Una gota de sang ens fa beure l’elixir de la vida. Som carn, ossos, òrgans i batecs. I la sang d’una menstruació que marca un canvi de tempo i de cicle. Pèrdua, dolor, però també fecunditat i pòsit per a nous projectes. Del cos i de l’ànima, que són una mateixa cosa. La vida sorgeix de circumstàncies aquàtiques i hi torna sempre.

L’artista superposa i incideix imatges gràfiques de privacitat i nuesa en espais que adquireixen l’enclaustrament d’una gàbia, la por a allò desconegut que s’amaga rere una porta tancada, l’absurditat de Duchamp, l’horror i la psicosi dels fotogrames d’Hitchkock. L’espai íntim estampa connotacions de malaltia i de catarsi. Escrivia Sèneca: <<Morir abans o després no té cap mena d’importància>>. I, com el filòsof romà, que es tallà les venes dins una banyera per ordre de Neró, quants Marats i quantes Ofèlies han perdut la vida i han surat en els fluïds primigenis? I quantes Afrodites hi han nascut?

Quantes vegades al dia ens donem mort a nosaltres mateixos? <<Deixeu-ho tot. Deixeu Dada>> ens desafia Breton. No fugim ni abandonem. Ho deixem anar tot. Ens rentem, en l’aigua de la banyera i, deixem enrere la nostra pell vella. Tornem a començar. Eros o Tanatos. Inici o fi. Construcció o destrucció. Conscient o inconscient. La llibertat de triar entre dos títols per a una obra. O entre dos instints, dues cares de la mateixa moneda.

Amor i mort. Encara amor. I si els escollim tots dos?

Amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado Pérez
1 oli sobre tela i 6 obres de petit format de tècnica mixta
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

el petó


/imatge del petó x Anna García/

A l’Anna García sempre li han interessat les persones. A les seves mans, la lent d’una càmera /de vídeo o de fotografia segons l’ocasió/ pot adquirir les propietats d’una lupa per veure millor els detalls que les fan unes i úniques.

El mot persona feia referència en els seus orígens a les màscares que duien els actors a la Grècia i la Roma antigues. Enmig de l’escena ciclòpia on es movien, les màscares els diferenciaven i, sobretot, els feien res-sonar, per-sonare, i arribar amb claredat al públic per al qual declamaven.

Podríem dir que quan una persona ressona amb veu pròpia té identitat. El seu <<jo>> és un element sofisticat i complex que desplega la seva relativitat, les seves perceptibles o imperceptibles mutacions i, fins i tot, les seves contradiccions, en un context que esdevé un modern escenari en el qual interpretar el propi procés d’individuació. A l’Anna la meravella explorar-lo i, de vegades, posa l’accent sobre allò que és divers i singular. Altres vegades, en canvi, retrata les persones i les multiplica a voluntat enmig de la poètica quotidiana. La reiteració reiteració reiteració reiteració genera una uniformitat d’aquestes identitats, malgrat la pluralitat d’elements, i propicia un joc de miralls amb possibilitats infinites.

Un petó és l’element escollit per imaginar els amors que s’hi entortolliguen. Un petó, encara que fortuït, és un pont físic entre el jo i l’altre i està estretament lligat a l’intercanvi de secrets i intimitats.

El videoart és la plataforma perfecta per jugar amb les coordenades espai-temps, la seqüència i el moviment i, coneixedors d’aquestes regles del joc, a través de l’Anna entreguem tota la nostra atenció al retrat subtil i en blanc i negre de catorze parells de persones que es besen davant la càmera. El ritme és el mateix. El fons és el mateix: un mur la rigidesa del qual s’estova més i més amb cada petó que presencia. El punt de fuga fa ajuntar, a pleret, perfils i boques i es converteix en un punt de trobada i d’ancoratge fugaç de dues identitats que no podríem afirmar amb seguretat si són pròpies o alienes. La pantalla ha decidit imaginar-les contrastades i deformar el temps a ralentí, fins al punt que petons tímids, petons innocents, petons esmunyedissos, petons serens, petons sorneguers, petons confiats, petons decidits, petons declarats, petons càlids, petons entremaliats, petons transparents, petons…. ressonen i es fan persona en el silenci, repetits i irrepetibles.

El petó x Anna García
vídeo 13′
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

imag-ina


/introducció a Amors imaginaris/

Escalera de Incendios, amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres organitzat per l’associació Mujeres en las Artes Visuales /MAV/, et proposa Amors imaginaris, una exposició col·lectiva que s’inaugura avui, dia 9 de març de 2013, i que podràs veure fins al proper 4 d’abril.

Probablement ja coneixes aquest espai creatiu que va néixer fa un any al Poble Sec de Barcelona. De fet, Amors imaginaris és singular perquè coincideix amb el primer aniversari d’aquesta escala per a emergències espirituals. Però si encara no havies sentit a parlar dels incendis que aquí s’apaguen i s’encenen, també estàs convidat o convidada a pujar els seus graons i a participar de la feina que cinc artistes han realitzat a partir de cinc disciplines diferents: l’Anna García /videoart/, la Carmen Hurtado /pintura i gravat/, la Cris Izquierdo /fotografia/, la Lusesita /escultura/ i l’Alex Martínez /il·lustració/. Cinc dones que imaginen. Cinc obres que imaginen.

Imagina tu també.

Diu el diccionari /sempre exquisidament racional/ que la imaginació inventa noves versions del món. Que és un fenomen que es diferencia dels somnis perquè té lloc durant la vigília i que respon a la necessitat de ficció de les persones. Imaginar, és clar, imatges. Representar la realitat d’una manera fidel o bé simbòlica. La paraula <<imatge>> és una herència del mot llatí imago, que en altres temps es referia a les màscares mortuòries. Curiosa, l’etimologia. I curiós que, en zoologia, imago sigui el darrer estadi de desenvolupament d’un insecte, o que el llibre de la Gènesi relati que l’ésser humà va ser creat imago dei, és a dir, a imatge i semblança de déu, o que la psicologia relacioni aquest terme amb el paper de l’inconscient col·lectiu en la construcció de la personalitat.

Per tradició, s’ha volgut contraposar la imaginació a la realitat. Potser no ens posarem d’acord en allò que vol dir realitat i en si hi pot haver quelcom més real que el món imaginat per cadascú de nosaltres. Necessitem donar sentit al <<nostre>> món. Però, a quin món ens referim? Al que ens ensenyen els sentits? Hi ha experiments que demostren que només som capaços processar de forma conscient entre quinze i vint fragments d’informació per segon d’entre els milions de fragments que tenen lloc més enllà de la consciència. Sense eufemismes: que la nostra percepció fa riure. Aleshores, si sospitem de boca, nas, ulls, orelles i mans, ens refiarem de la raó i d’aquella famosa sentència del cogito ergo sum?

Podem fer quelcom diferent i alliberar-nos de tots aquests límits. Imaginar. Imagina.

Imagina que allà fora no hi ha res.
Imagina que ets un sofisticat ésser que hi projecta un món creat a la teva imatge i semblança.
Imagina que és real. Imagina que és irreal.
Imagina l’amor.

L’amor /i probablement també el des-amor/ és el leitmotiv d’aquesta exposició.

No el disseccionem, imaginem-lo. Potser com un motor de vida i de processos profunds de l’ànima. Potser com el lligam de la persona amb el món, el vincle del que passa a dins i es projecta a fora. Potser com una oportunitat per reconèixer que aquest univers que construeixo és el meu i, de fet, aquest univers sóc jo.

Imagina, doncs, amors. Sense por. Sense límits.
Imagina l’amor com el fil que et cus al món i n’inventa noves versions.
Imagina que els altres éssers projectem altres mons i els canviem l’anatomia amb altres amors.
Com els amors consumats en la pròpia imaginació d’aquestes cinc mirades de dona.
De vegades, lleugerament enterbolits per re-cor-ds de dolor o de precarietat que tornen a passar pel cor i que són laments que ja es van lamentar.
Amors imaginats. Amors imaginaris, al capdavall.

I poden les pròpies obres que aquí trobaràs imaginar aquests amors?
Quin és el paper de l’art en tot aquest joc?
Podries imaginar, de nou.
Imagina ara l’art com el mirall que amb complicitat mimètica et retorna, quan t’hi contemples, tots els amors imaginaris.

/fil argumental i textos de l’exposició a cura de Lourdes Ribé/

a l’inrevés

/Upside Down/

El nostre món no és gaire diferent dels dos mons bessons d’Upside Down.

Hi ha un món excessiu a sobre i un món miserable a sota. I les regles del joc no permeten canviar la pròpia fortuna quan ets en un costat o en un altre. Aquest és l’escenari del periple més o menys reeixit d’un Adam i d’una Eva (o Eden, és el mateix) que fan el possible i l’impossible per dibuixar un espai de trobada prohibit, perquè és revolucionari i esborra els límits de la realitat imposada.

El nostre món no és gaire diferent. No gens.

Però quan ser a sobre (up) o ser a sota (down) és una qüestió de gravetat, ens trobem amb una petita obra fantàstica i inspiradora que ens pregunta si aquests dos mons no són una metàfora del propi jo (un) i de la imatge del jo que retorna el mirall (l’altre). No hi ha cel sobre els caps dels personatges, hi ha un mirall. L’excés i la misèria, la llibertat o l’esclavatge són en mi i en la imatge que projecto al mirall. Són la cara i la creu de la moneda. Una sola moneda, en realitat. Amb aquesta certesa dic que tot allò que canvio en mi, canvia també en el mirall. I upside down: a l’inrevés.