oracions des d’Alyeska


/Monjo davant del mar de Caspar David Friedrich/ 

Alaska és el lloc on començar i acabar els dies. Sense por d’haver-los de tornar a començar, com la víctima d’un moviment etern i reiteratiu semblant als treballs sense fi de Tàntal, Sísif i les cinquanta filles de Danau. El nom d’aquest indret prové del mot aleutià Alyeska, que vol dir <<la gran terra>>. Alaxsxaq, una variant terminològica, serveix per descriure <<l’objecte envers el qual es dirigeix l’acció del mar>>.

Alyeska conviu amb l’embat àrtic de l’oceà que li trenca els esculls.
Alyeska, sovint, no comença ni acaba les jornades perquè no hi ha llum possible que separi el dia de la nit.
Alyeska suporta unes condicions metereològiques tan extremes que sembla que vulgui foragitar els pocs colonitzadors que han gosat romandre-hi des que Vitus Bering hi posà els peus.
Alyeska és el punt on l’oest toca l’est i es torna est.
Alyeska és el punt on l’est toca l’oest i es torna oest.
Alyeska agraeix que la compressin per set milions de dòlars, perquè no és en venda.
Alyeska accepta que provin de xuclar-li la medul·la dels recursos, perquè la gran terra és l’abundància que no s’acaba mai.

Alyeska, de fet, és el paradís de l’avesat a la feina titànica i repetitiva de la condició humana.
Alyeska, de fet, és l’habitatge del que ha refrenat la marea amb els braços durant un temps superior als límits fisiològics.
Alyeska, de fet, és la terra promesa del que sap que el patiment és un il·lusió.

Des de l’indret on <<el gel i la neu només són testimonis d’un fred que fa de pare i de dictador en unes terres fredes i grises>> provenen les oracions d’aquest ésser, anomenat Alaskan, que, com el monjo de Friedrich, sol davant del mar, és la breu figura vertical enmig de l’horitzontalitat absoluta. Com un lligam involuntari entre els dos móns que separa un horitzó de ficció, es fon amb la immensitat. Perquè en forma part. I la immensitat és part d’ell.

Nietzsche, a l’Ecce Homo, ens regala uns mots sobre com hom arriba a ser allò que és. Ens parla de l’aire irrespirable de les grans alçades, del fred que ens envolta en aquestes latituds, de la soledat immensa, de la vida voluntària enmig del gel. De la recerca del conflicte i l’estranyesa. De l’estar amb un mateix, de la purificació i del retrobament amb la veritat. Aquestes paraules em fan pensar en un lloc on les repeticions, els errors i els límits perden el sentit, si és que mai l’han tingut. A la tundra, a l’estepa, sobre el gel, en el buit desapareixen, perquè no hi poden arrelar.

<<Observo les migracions dels grans cetacis. Em trobo així perquè sóc jo. Al mig del no-res. Alaska.>>

a tots aquells que han viscut per retornar-nos el nom de cada cosa

Ara digueu: <<La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes>>
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: <<Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues>>
Ara digueu: <<Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.>>

/Salvador Espriu. Inici de càntic en el temple. Les cançons d’Ariadna/

Dia 10 de juliol de l’#anyespriu.

buit

Buit és el receptacle o el lloc que no és ocupat per allò que és destinat a contenir. Buit és l’espai desproveït de matèria. Antònim de plenitud. Incomplet. Mancat. Orfe. Hem volgut donar color i forma a aquest espai inhòspit. Barcelona, la nostra ciutat, juga molt sovint a col·leccionar forats, a buidar-se d’alguns dels immobles que havien arrelat sobre el seu ciment. Hem bastit la paret mitgera d’una edifici que, posada al descobert, és un plànol fidel de les estances que en altres temps van contenir la vida. Rajoles, guix, paper esquinçat. Són com ferides que es fan evidents als ulls dels vianants que deambulem pel carrer i mirem enlaire. La pell en carn viva d’uns habitatges que hi eren i ja no hi són. Empremtes d’unes persones que hi eren i ja no hi són. Un passat a la memòria. Un present despullat. Un futur incert. La història d’una absència.

Podem considerar una absència com el contrari d’una presència en un sentit material o en un sentit simbòlic, existencial. Una absència ens pot portar a explorar una renúncia, una pèrdua, una enyorança, un desig, una necessitat, un lligam, una obligació. Un no ser complet. Hem regalat a la paret mitgera alguns objectes que abans certament havien omplert la seva buidor insuportable. Un desaigüe, una cadira, un penjador. Objectes que dialoguen amb el dins i amb el fora. Objectes de trànsit i de permanència. Podrien haver estat d’altres, com un llum, un mirall, potser un rellotge. Amb aquest gest romàntic volem jugar amb el buit, volem retornar a l’espai erm la seva raó de ser, el seu dret a sentir l’horror vacui. Fins que del no-res, pugui sorgir-ne, de nou, tot.

Història d’una absència és una proposta del col·lectiu 8 per al concurs convocat per grand.geyser.

primitiu


/desamor x Lusesita/

Sobre la Lusesita, també coneguda com a Laura Lasheras, s’ha dit que projecta llum pròpia sobre les ombres, que no és altra cosa que crear de bell nou on abans hi havia el no-res.

La gramàtica de les tres dimensions li permet gestar imatges volumètriques que conquereixen l’espai amb la seva presència i ens demanen que les escorcollem amb els ulls i les recorrem amb els dits. Quan la Lusesita imagina l’amor, de la foscor en neix un vincle universal i primigeni. Com primigenis són el fil i el gres que es troben a Desamor i a Primitiu.

Desamor ens remet a la llenceria femenina, a la costura que trama intimitats sobre els genitals de les dones, que oculta o mostra, l’instrument de seducció o de tortura per excel·lència. En contacte amb la pell fina, una altra pell, acolorida d’esmalt verd i de rugoses incrustacions ceràmiques. Queixals, tentacles incipients o espines. Una munió d’éssers orgànics amb existència pròpia. La llenceria està teixida per fibres i filaments de forma capil·lar, molt prims, llargs i flexibles que construeixen una xarxa. Les xarxes comuniquen, protegeixen o be aïllen. Si l’amor és un fil que ens cus al món, quan el fil es trenca fem una llengota reptiliana i, fins i tot, ensenyem les dents. Des-amor. Ironia esbojarrada.

Amb Primitiu, la Lusesita torna a barrejar materials. De vegades, l’alquímia ens obsequia amb noves substàncies que neixen de matèries que ja coneixíem i que no havíem posat en contacte mai abans. La ceràmica comparteix un element molt important amb l’alquímia: l’escalfor. Dóna forma i cou l’argila a temperatures candents amb un foc que, a més de calor, és també un generador de claror. El resultat és un tòtem, un objecte sobrenatural que en les mitologies d’algunes cultures es pren com a emblema de la comunitat o de l’individu i que mostra un seguit d’atribucions espirituals en funció de la forma que ostenta i l’ésser que representa. Aquest tòtem d’abstraccions inspirades en el món vegetal i animal, de formes senzilles i textures capricioses, desplega els seus petits instruments sensitius com arrels o tubercles que acaronen i interpel·len allò que els envolta. És ple de solcs, afegits, agafadors i costures cartogràfiques, explosió onírica de color que parla de força, essència, màgia i vida. És.

Potser la imaginació de la Lusesita és un far que atreu éssers antics i errants i així no permet que s’estavellin. La seva llum fa que hi veiem una mica més clar i ens preguntem si és veritat allò que dins nostre sabem: que, si l’ombra no pot viure sense la llum, la llum tampoc no pot viure pas sense l’ombra.

Desamor i Primitiu x Lusesita
2 peces d’escultura
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

dic en el silenci el nom del no-res

casa_o_laberint

XXX

L’aire resplendent
arrela en el plany.
Ales de la sang
drecen a claror.
De la llum a la fosca,
de la nit a la neu,
sofrença, camí,
paraules, destí,
per la terra, per l’aigua,
pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d’esperances,
dels morts,
dels records,
dic en silenci
el nom del no-res.

/Salvador Espriu. Final del laberint. Març i abril del 1955/

quan despertem d’entre els morts


/fotografia: David Ruano/

M’esmunyo en la pre-estrena del testament literari d’Henrik Ibsen. La duresa del marbre toca el TNC. Art i vida. Mort i vida. Cos i ànima. Ombra i llum. Moviment i immobilitat. Llibertat i presó. Civilització i natura. Amor i desamor. Amor i odi. Passat i futur. Solitud i companyia. Llunyania i contigüitat. Cim i vall. Blanc i negre. Bràmul i silenci. Etcètera.

la por

<<He de dir una cosa de la por. És l’únic veritable oponent de la vida. Només la por pot vèncer la vida. És un adversi llest, traïdor, prou bé que ho sé, jo. No té decència, no respecta ni lleis ni convencions, no mostra gens de pietat. Va a buscar el teu punt més dèbil i el troba amb una facilitat infal·lible. Comença a la ment, sempre. En un moment determinat et sents en calma, controlat, alegre. Aleshores la por, disfressada amb la vestidura del dubte educat, se t’escola a la ment com un espia. El dubte es troba la incredulitat i la incredulitat prova de fer-lo fora. Però la incredulitat és un soldat d’infanteria pobrament armat. El dubte se’n desfà sense gaires problemes. T’angunieges. La raó ve a lliurar batalla en nom teu. Et refermes. La raó està plenament equipada amb la tecnologia més moderna en armes. Però, per al teu astorament, malgrat les tàctiques superiors i una sèrie de victòries innegables, la raó es veu superada. Sents com et debilites, vacil·les. L’angúnia esdevé por.

A continuació la por es dedica al teu cos, el qual ja és conscient que està passant una cosa terrible. Els pulmons t’han fugit com un ocell i els budells s’han escapat com una serp. Ara la llengua et cau morta com una sariga, mentre que la mandíbula comença a galopar sense desplaçar-se del lloc. Les orelles se’t tornen sordes. Els músculs et comencen a tremolar com si tinguessin la malària i els genolls et fimbren com si ballessis. El cor s’esforça massa, mentre que l’esfínter es relaxa massa. I anar fent amb la resta del cos. Cada una de les teves parts, en la mesura que li sembla més escaient, es desmunta. Només els ulls et funcionen bé. Sempre dediquen una atenció adequada a la por.

Ràpidament prens decisions arrauxades. Descartes els teus darrers aliats: l’esperança i la confiança. Ja està, t’has vençut a tu mateix. la por, que no és altra cosa que una impressió, ha triomfat per damunt teu.

El tema és difícil d’expressar amb paraules. Perquè la por, la por de debò, la que et sotraga fins al moll de l’os, la que sents quan et trobes cara a cara amb la fi mortal, fa niu en la teva memòria com una gangrena: cerca de podrir-ho tot, incloent-hi les paraules amb què parles. O sigui que has d’esforçar-te per projectar la llum de les paraules sobre la por. Perquè si no ho fas, si la teva por esdevé una foscor sense paraules que tu evites, potser fins i tot aconsegueixes d’oblidar, t’obres a més atacs de por perquè mai no has combatut de debò l’oponent que et va vèncer.>>

/Història de Pi. Yann Martel. Capítol 56. Pàgines 216-217/