el petó


/imatge del petó x Anna García/

A l’Anna García sempre li han interessat les persones. A les seves mans, la lent d’una càmera /de vídeo o de fotografia segons l’ocasió/ pot adquirir les propietats d’una lupa per veure millor els detalls que les fan unes i úniques.

El mot persona feia referència en els seus orígens a les màscares que duien els actors a la Grècia i la Roma antigues. Enmig de l’escena ciclòpia on es movien, les màscares els diferenciaven i, sobretot, els feien res-sonar, per-sonare, i arribar amb claredat al públic per al qual declamaven.

Podríem dir que quan una persona ressona amb veu pròpia té identitat. El seu <<jo>> és un element sofisticat i complex que desplega la seva relativitat, les seves perceptibles o imperceptibles mutacions i, fins i tot, les seves contradiccions, en un context que esdevé un modern escenari en el qual interpretar el propi procés d’individuació. A l’Anna la meravella explorar-lo i, de vegades, posa l’accent sobre allò que és divers i singular. Altres vegades, en canvi, retrata les persones i les multiplica a voluntat enmig de la poètica quotidiana. La reiteració reiteració reiteració reiteració genera una uniformitat d’aquestes identitats, malgrat la pluralitat d’elements, i propicia un joc de miralls amb possibilitats infinites.

Un petó és l’element escollit per imaginar els amors que s’hi entortolliguen. Un petó, encara que fortuït, és un pont físic entre el jo i l’altre i està estretament lligat a l’intercanvi de secrets i intimitats.

El videoart és la plataforma perfecta per jugar amb les coordenades espai-temps, la seqüència i el moviment i, coneixedors d’aquestes regles del joc, a través de l’Anna entreguem tota la nostra atenció al retrat subtil i en blanc i negre de catorze parells de persones que es besen davant la càmera. El ritme és el mateix. El fons és el mateix: un mur la rigidesa del qual s’estova més i més amb cada petó que presencia. El punt de fuga fa ajuntar, a pleret, perfils i boques i es converteix en un punt de trobada i d’ancoratge fugaç de dues identitats que no podríem afirmar amb seguretat si són pròpies o alienes. La pantalla ha decidit imaginar-les contrastades i deformar el temps a ralentí, fins al punt que petons tímids, petons innocents, petons esmunyedissos, petons serens, petons sorneguers, petons confiats, petons decidits, petons declarats, petons càlids, petons entremaliats, petons transparents, petons…. ressonen i es fan persona en el silenci, repetits i irrepetibles.

El petó x Anna García
vídeo 13′
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

Anuncis

imag-ina


/introducció a Amors imaginaris/

Escalera de Incendios, amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres organitzat per l’associació Mujeres en las Artes Visuales /MAV/, et proposa Amors imaginaris, una exposició col·lectiva que s’inaugura avui, dia 9 de març de 2013, i que podràs veure fins al proper 4 d’abril.

Probablement ja coneixes aquest espai creatiu que va néixer fa un any al Poble Sec de Barcelona. De fet, Amors imaginaris és singular perquè coincideix amb el primer aniversari d’aquesta escala per a emergències espirituals. Però si encara no havies sentit a parlar dels incendis que aquí s’apaguen i s’encenen, també estàs convidat o convidada a pujar els seus graons i a participar de la feina que cinc artistes han realitzat a partir de cinc disciplines diferents: l’Anna García /videoart/, la Carmen Hurtado /pintura i gravat/, la Cris Izquierdo /fotografia/, la Lusesita /escultura/ i l’Alex Martínez /il·lustració/. Cinc dones que imaginen. Cinc obres que imaginen.

Imagina tu també.

Diu el diccionari /sempre exquisidament racional/ que la imaginació inventa noves versions del món. Que és un fenomen que es diferencia dels somnis perquè té lloc durant la vigília i que respon a la necessitat de ficció de les persones. Imaginar, és clar, imatges. Representar la realitat d’una manera fidel o bé simbòlica. La paraula <<imatge>> és una herència del mot llatí imago, que en altres temps es referia a les màscares mortuòries. Curiosa, l’etimologia. I curiós que, en zoologia, imago sigui el darrer estadi de desenvolupament d’un insecte, o que el llibre de la Gènesi relati que l’ésser humà va ser creat imago dei, és a dir, a imatge i semblança de déu, o que la psicologia relacioni aquest terme amb el paper de l’inconscient col·lectiu en la construcció de la personalitat.

Per tradició, s’ha volgut contraposar la imaginació a la realitat. Potser no ens posarem d’acord en allò que vol dir realitat i en si hi pot haver quelcom més real que el món imaginat per cadascú de nosaltres. Necessitem donar sentit al <<nostre>> món. Però, a quin món ens referim? Al que ens ensenyen els sentits? Hi ha experiments que demostren que només som capaços processar de forma conscient entre quinze i vint fragments d’informació per segon d’entre els milions de fragments que tenen lloc més enllà de la consciència. Sense eufemismes: que la nostra percepció fa riure. Aleshores, si sospitem de boca, nas, ulls, orelles i mans, ens refiarem de la raó i d’aquella famosa sentència del cogito ergo sum?

Podem fer quelcom diferent i alliberar-nos de tots aquests límits. Imaginar. Imagina.

Imagina que allà fora no hi ha res.
Imagina que ets un sofisticat ésser que hi projecta un món creat a la teva imatge i semblança.
Imagina que és real. Imagina que és irreal.
Imagina l’amor.

L’amor /i probablement també el des-amor/ és el leitmotiv d’aquesta exposició.

No el disseccionem, imaginem-lo. Potser com un motor de vida i de processos profunds de l’ànima. Potser com el lligam de la persona amb el món, el vincle del que passa a dins i es projecta a fora. Potser com una oportunitat per reconèixer que aquest univers que construeixo és el meu i, de fet, aquest univers sóc jo.

Imagina, doncs, amors. Sense por. Sense límits.
Imagina l’amor com el fil que et cus al món i n’inventa noves versions.
Imagina que els altres éssers projectem altres mons i els canviem l’anatomia amb altres amors.
Com els amors consumats en la pròpia imaginació d’aquestes cinc mirades de dona.
De vegades, lleugerament enterbolits per re-cor-ds de dolor o de precarietat que tornen a passar pel cor i que són laments que ja es van lamentar.
Amors imaginats. Amors imaginaris, al capdavall.

I poden les pròpies obres que aquí trobaràs imaginar aquests amors?
Quin és el paper de l’art en tot aquest joc?
Podries imaginar, de nou.
Imagina ara l’art com el mirall que amb complicitat mimètica et retorna, quan t’hi contemples, tots els amors imaginaris.

/fil argumental i textos de l’exposició a cura de Lourdes Ribé/