buit

Buit és el receptacle o el lloc que no és ocupat per allò que és destinat a contenir. Buit és l’espai desproveït de matèria. Antònim de plenitud. Incomplet. Mancat. Orfe. Hem volgut donar color i forma a aquest espai inhòspit. Barcelona, la nostra ciutat, juga molt sovint a col·leccionar forats, a buidar-se d’alguns dels immobles que havien arrelat sobre el seu ciment. Hem bastit la paret mitgera d’una edifici que, posada al descobert, és un plànol fidel de les estances que en altres temps van contenir la vida. Rajoles, guix, paper esquinçat. Són com ferides que es fan evidents als ulls dels vianants que deambulem pel carrer i mirem enlaire. La pell en carn viva d’uns habitatges que hi eren i ja no hi són. Empremtes d’unes persones que hi eren i ja no hi són. Un passat a la memòria. Un present despullat. Un futur incert. La història d’una absència.

Podem considerar una absència com el contrari d’una presència en un sentit material o en un sentit simbòlic, existencial. Una absència ens pot portar a explorar una renúncia, una pèrdua, una enyorança, un desig, una necessitat, un lligam, una obligació. Un no ser complet. Hem regalat a la paret mitgera alguns objectes que abans certament havien omplert la seva buidor insuportable. Un desaigüe, una cadira, un penjador. Objectes que dialoguen amb el dins i amb el fora. Objectes de trànsit i de permanència. Podrien haver estat d’altres, com un llum, un mirall, potser un rellotge. Amb aquest gest romàntic volem jugar amb el buit, volem retornar a l’espai erm la seva raó de ser, el seu dret a sentir l’horror vacui. Fins que del no-res, pugui sorgir-ne, de nou, tot.

Història d’una absència és una proposta del col·lectiu 8 per al concurs convocat per grand.geyser.

Anuncis

anatomia emocional


/detall d’anatomia emocional x Alex Martínez/

Les disseccions que Vesalius practicava als cossos d’aquells que havien estat condemnats a mort han quedat enrere, Renaixement enllà. La topografia, la ubicació, la disposició i la relació dels òrgans que composen el cos humà han estat explorades i dibuixades mil·límetre a mil·límetre des de l’antiguitat fins a les radiografies, tomografies axials i ressonàncies dels segle XXI.

El cos. Sí. Però i l’ànima? La filosofia, la fisiologia, la neurologia i la psicologia encara proven de retratar la seva forma. Separar-la del cos com aquell que lleva la pell a una poma per assaborir-ne la polpa i la linfa.

L’Alex Martínez m’ofereix una il·lustració i, alhora, tres capes que es superposen en una mateixa imatge: epidermis, derma i hipoderma. Sembla nascuda sota el vidre que encaixa amb el marc que la presenta. Més que una il·lustració que s’exposa davant dels nostres ulls, sembla un cos contingut en la proveta d’un laboratori de pigments, transparències i carbonet.

Teixits. Òrgans. Molècules. Substàncies. Fluids.

una pell que és el límit entre el dins i el fora. Una membrana que tanca dins seu el secret d’un complex sistema en moviment.

Sentits. Funcions. Processos. Intercanvis. Pulsacions.

Dirigeix la maquinària un cervell, entre els plecs del qual s’hi amaga un <<jo>>. És el focus que projecta un nou element sobre el pla. El cor. Pensaments. Accions. Emocions. Em venen al cap i al record alguns dels éssers que l’art i no la ciència ha sabut crear a través dels elements, insuflant-los vida. Imaginant-los. Desitjant-los. Creant-los del no-res. Estimant-los. Holografia? Il·lusió? Màgia? Responsabilitat? Divinitat? Em perdo en els conceptes. Perdo la matèria. Perdo el cos. La pell, esqueixada, deixa de ser la línia vermella que separa el fora del dins. Goso parlar d’ànima. D’individu. D’ésser. D’essència. Jugo amb els mots. Sóc creadora. Sóc demiurga. M’enamoro.

La vida travessa el vidre. Trenca la proveta.

Trio el meu amor. Imagino el meu amor. Projecto el meu amor. Visc el meu amor. Estimo el meu amor.

Potser a l’art el relat de l’anatomia emocional li ha sortit més reeixit.

Anatomia emocional x Alex Martínez
Il·lustració
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

la matèria dels somnis


/llibreria Canuda/

Buscava versos de Santa Teresa per a un projecte sobre l’amor a la llibreria Canuda del carrer de la Canuda, vora l’Ateneu Barcelonès, i vaig topar-me amb una sentència de Pròsper:

<<We are such stuff as dreams are made on>>
/William Shakespeare. The Tempest. Acte IV. Escena 1/

And our little life is rounded with a sleep…