habeas corpus

habeus_corpus
/Habeus corpus #6 de Carmen Hurtado Pérez/

Sovint oblido que sóc cos. Un cos diví modelat ex-novo amb llim i argila. Per mi. Des de la gènesi dels temps. Si és que el temps existeix.

Neixo i el meu cos passa joies i penes no sempre confessades perquè la línia que el separa injustament de l’ànima és fràgil i capriciosa.

És un espai en blanc en el qual la meva pell, la meva carn i els meus ossos esdevenen el plànol fidel de les circumstàncies. Com l’escorça arrugada ho és per a l’arbre, com l’embolcall llis i fred ho és per a la pedra. Llegeixo el plànol i llegeixo la meva vida. La revisc infinites vegades amb cada osca, amb cada marca, amb cada senyal.

El buit s’omple de ferides. El cos sòlid s’esqueixa i els fluids brollen. Arriba el dolor, com una il·lusió. Cada ferida és una petita mort. Però cada ferida és també una galeria excavada en les estranyes del meu cos, un anar endins i no dis-treure-m amb les idees que tantes vegades se m’emporten lluny de l’aquí i de l’ara. D’allò que és primordial. De mi. Dono gràcies al cos, doncs, quan parla.

El miro per dins. Estimo les seves ferides pintades, les netejo i en tinc cura. Les llagues es tanquen i es tornen cicatrius. I es fonen altra vegada en l’espai en blanc que és la meva pell, la meva carn, els meus ossos. El meu ésser.

Sovint recordo que sóc un cos. Un espai fèrtil on la inspiració i la creació sorgeixen des del no-res, des de la dansa interminable que l’omple de significat i el buida una vegada més. Fins a la fi del temps. Si és que el temps existeix.

Habeus corpus és un projecte de Carmen Hurtado Pérez format per 6 instal·lacions que combinen l’oli sobre la tela, l’escultura de poliuretà pintat i el collage. El seu títol s’inspira en la llatinada Habeas corpus que en l’àmbit legal garanteix la llibertat individual: <<que (re) tinguis el (teu) cos>>. La proposta dóna forma a aquest cos i en recorre les ferides. El seu procés de creació recrea escenaris i juga amb el buit intangible i la fecunditat tangible que en sorgeix. Amb la pintura, la primera de les tècniques amb les quals l’artista va començar a expressar-se, i l’escultura, la darrera tècnica que ha explorat, tanca provisionalment el cercle obert del seu ouroboros particular.

Anuncis

anatomia emocional


/detall d’anatomia emocional x Alex Martínez/

Les disseccions que Vesalius practicava als cossos d’aquells que havien estat condemnats a mort han quedat enrere, Renaixement enllà. La topografia, la ubicació, la disposició i la relació dels òrgans que composen el cos humà han estat explorades i dibuixades mil·límetre a mil·límetre des de l’antiguitat fins a les radiografies, tomografies axials i ressonàncies dels segle XXI.

El cos. Sí. Però i l’ànima? La filosofia, la fisiologia, la neurologia i la psicologia encara proven de retratar la seva forma. Separar-la del cos com aquell que lleva la pell a una poma per assaborir-ne la polpa i la linfa.

L’Alex Martínez m’ofereix una il·lustració i, alhora, tres capes que es superposen en una mateixa imatge: epidermis, derma i hipoderma. Sembla nascuda sota el vidre que encaixa amb el marc que la presenta. Més que una il·lustració que s’exposa davant dels nostres ulls, sembla un cos contingut en la proveta d’un laboratori de pigments, transparències i carbonet.

Teixits. Òrgans. Molècules. Substàncies. Fluids.

una pell que és el límit entre el dins i el fora. Una membrana que tanca dins seu el secret d’un complex sistema en moviment.

Sentits. Funcions. Processos. Intercanvis. Pulsacions.

Dirigeix la maquinària un cervell, entre els plecs del qual s’hi amaga un <<jo>>. És el focus que projecta un nou element sobre el pla. El cor. Pensaments. Accions. Emocions. Em venen al cap i al record alguns dels éssers que l’art i no la ciència ha sabut crear a través dels elements, insuflant-los vida. Imaginant-los. Desitjant-los. Creant-los del no-res. Estimant-los. Holografia? Il·lusió? Màgia? Responsabilitat? Divinitat? Em perdo en els conceptes. Perdo la matèria. Perdo el cos. La pell, esqueixada, deixa de ser la línia vermella que separa el fora del dins. Goso parlar d’ànima. D’individu. D’ésser. D’essència. Jugo amb els mots. Sóc creadora. Sóc demiurga. M’enamoro.

La vida travessa el vidre. Trenca la proveta.

Trio el meu amor. Imagino el meu amor. Projecto el meu amor. Visc el meu amor. Estimo el meu amor.

Potser a l’art el relat de l’anatomia emocional li ha sortit més reeixit.

Anatomia emocional x Alex Martínez
Il·lustració
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

amort


/amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado/

La Carmen Hurtado Pérez ens atorga la llibertat d’escollir entre dos noms. D’una banda, amor-t o a-mort, fruit de la intersecció semàntica entre dos mots, un recurs literari conegut com a <<quiasme>>. De l’altra, el suïcidi imaginari, perpetrat per una figura femenina submergida en l’aigua tenyida de roig d’una banyera. Mort per amor o amor per la mort?

Un oli sobre tela i 6 combinacions de petit format i tècnica mixta /fotogravat, transfer i collage/ per considerar la possibilitat de posar fi a l’existència tal i com la coneixem. Perdre el vincle que hem forjat amb el món i, per tant, sortir de nosaltres mateixos. És una contradicció imaginar l’amor a través del des-amor i la mort? La Carmen té al cap unes paraules de Schopenhauer: <<el suïcidi, lluny de negar la voluntat de viure, l’afirma enèrgicament>>. La suïcida estima la vida fins a tal punt que no la vol esclava del patiment. No té rostre, però els podria tenir tots. S’acomiada del dolor amb, llibertat i lucidesa, en un espai privat, entre els murs de la intimitat d’un bany, l’indret per antonomàsia de la neteja i la purificació. Els desaigües s’enduen lluny la nostra brutícia i els nostres excrements. També és el santuari del Mirall, que ens retorna la nostra dimensió corporal i ens fa retrobar amb el propi jo quan ens hi contemplem.

Una gota de sang ens fa beure l’elixir de la vida. Som carn, ossos, òrgans i batecs. I la sang d’una menstruació que marca un canvi de tempo i de cicle. Pèrdua, dolor, però també fecunditat i pòsit per a nous projectes. Del cos i de l’ànima, que són una mateixa cosa. La vida sorgeix de circumstàncies aquàtiques i hi torna sempre.

L’artista superposa i incideix imatges gràfiques de privacitat i nuesa en espais que adquireixen l’enclaustrament d’una gàbia, la por a allò desconegut que s’amaga rere una porta tancada, l’absurditat de Duchamp, l’horror i la psicosi dels fotogrames d’Hitchkock. L’espai íntim estampa connotacions de malaltia i de catarsi. Escrivia Sèneca: <<Morir abans o després no té cap mena d’importància>>. I, com el filòsof romà, que es tallà les venes dins una banyera per ordre de Neró, quants Marats i quantes Ofèlies han perdut la vida i han surat en els fluïds primigenis? I quantes Afrodites hi han nascut?

Quantes vegades al dia ens donem mort a nosaltres mateixos? <<Deixeu-ho tot. Deixeu Dada>> ens desafia Breton. No fugim ni abandonem. Ho deixem anar tot. Ens rentem, en l’aigua de la banyera i, deixem enrere la nostra pell vella. Tornem a començar. Eros o Tanatos. Inici o fi. Construcció o destrucció. Conscient o inconscient. La llibertat de triar entre dos títols per a una obra. O entre dos instints, dues cares de la mateixa moneda.

Amor i mort. Encara amor. I si els escollim tots dos?

Amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado Pérez
1 oli sobre tela i 6 obres de petit format de tècnica mixta
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

Richard Parker

/il·lustració de Mathiole/

L’embolcall: un felí de Bengala ratllat de color flama amb urpes de metall i ullals de vori.
Una bèstia de rostre <<que sembla les ales d’una papallona>> i <<d’expressió vagament vella i xinesa>>.

L’essència: grandesa, coreografia en els moviments, presència, poder, braó, potència, velocitat, llibertat.

El nom: nàufrag de nàufrags. Richard Parker.

El conec des que jo era infant però no ens hem trobat fins més tard, al límit de les circumstàncies. Al voltant nostre, s’escampa el no-res. La precarietat. La fam i la set. Són el leitmotiv dels nostres dies. Deliri. Deriva. Abisme. Nus i sense un horitzó seré al davant, només ens roman la dignitat.

Al costat d’ell, jo <<sóc, cec, sord i sense olfacte>>. Un cadell mancat d’instint a mercè d’un caprici, d’un judici diari a vida o mort. Perquè ell és la jungla malgrat els murs del zoològic. És la brutalitat. L’ombra. L’encarnació del perill i del terror.

Tot i així, lluito i però no em resisteixo.
Accepto el que trobo. L’accepto a ell.
Danso amb aquest daimon i jugo a estirar la corda que equilibra el meu enteniment. Richard Parker és la mesura de les meves pors, l’equilibri perfecte entre la determinació i la renúncia. Però, sobretot, és <<la pura confiança animal, la concentració absoluta en el moment>>. Aquesta barreja de facilitat i concentració, aquest <<estar-en-el-present>> em meravella i m’esperona.

Em salva. El salvo. Quid pro quo. L’estimo.

No pateixo, després del naufragi no el trobarà ningú. Existeix i és en lloc segur.

Ell és en mi i jo sóc en ell.
Jo sóc Richard Parker.

quan despertem d’entre els morts


/fotografia: David Ruano/

M’esmunyo en la pre-estrena del testament literari d’Henrik Ibsen. La duresa del marbre toca el TNC. Art i vida. Mort i vida. Cos i ànima. Ombra i llum. Moviment i immobilitat. Llibertat i presó. Civilització i natura. Amor i desamor. Amor i odi. Passat i futur. Solitud i companyia. Llunyania i contigüitat. Cim i vall. Blanc i negre. Bràmul i silenci. Etcètera.