amort


/amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado/

La Carmen Hurtado Pérez ens atorga la llibertat d’escollir entre dos noms. D’una banda, amor-t o a-mort, fruit de la intersecció semàntica entre dos mots, un recurs literari conegut com a <<quiasme>>. De l’altra, el suïcidi imaginari, perpetrat per una figura femenina submergida en l’aigua tenyida de roig d’una banyera. Mort per amor o amor per la mort?

Un oli sobre tela i 6 combinacions de petit format i tècnica mixta /fotogravat, transfer i collage/ per considerar la possibilitat de posar fi a l’existència tal i com la coneixem. Perdre el vincle que hem forjat amb el món i, per tant, sortir de nosaltres mateixos. És una contradicció imaginar l’amor a través del des-amor i la mort? La Carmen té al cap unes paraules de Schopenhauer: <<el suïcidi, lluny de negar la voluntat de viure, l’afirma enèrgicament>>. La suïcida estima la vida fins a tal punt que no la vol esclava del patiment. No té rostre, però els podria tenir tots. S’acomiada del dolor amb, llibertat i lucidesa, en un espai privat, entre els murs de la intimitat d’un bany, l’indret per antonomàsia de la neteja i la purificació. Els desaigües s’enduen lluny la nostra brutícia i els nostres excrements. També és el santuari del Mirall, que ens retorna la nostra dimensió corporal i ens fa retrobar amb el propi jo quan ens hi contemplem.

Una gota de sang ens fa beure l’elixir de la vida. Som carn, ossos, òrgans i batecs. I la sang d’una menstruació que marca un canvi de tempo i de cicle. Pèrdua, dolor, però també fecunditat i pòsit per a nous projectes. Del cos i de l’ànima, que són una mateixa cosa. La vida sorgeix de circumstàncies aquàtiques i hi torna sempre.

L’artista superposa i incideix imatges gràfiques de privacitat i nuesa en espais que adquireixen l’enclaustrament d’una gàbia, la por a allò desconegut que s’amaga rere una porta tancada, l’absurditat de Duchamp, l’horror i la psicosi dels fotogrames d’Hitchkock. L’espai íntim estampa connotacions de malaltia i de catarsi. Escrivia Sèneca: <<Morir abans o després no té cap mena d’importància>>. I, com el filòsof romà, que es tallà les venes dins una banyera per ordre de Neró, quants Marats i quantes Ofèlies han perdut la vida i han surat en els fluïds primigenis? I quantes Afrodites hi han nascut?

Quantes vegades al dia ens donem mort a nosaltres mateixos? <<Deixeu-ho tot. Deixeu Dada>> ens desafia Breton. No fugim ni abandonem. Ho deixem anar tot. Ens rentem, en l’aigua de la banyera i, deixem enrere la nostra pell vella. Tornem a començar. Eros o Tanatos. Inici o fi. Construcció o destrucció. Conscient o inconscient. La llibertat de triar entre dos títols per a una obra. O entre dos instints, dues cares de la mateixa moneda.

Amor i mort. Encara amor. I si els escollim tots dos?

Amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado Pérez
1 oli sobre tela i 6 obres de petit format de tècnica mixta
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

Anuncis

el petó


/imatge del petó x Anna García/

A l’Anna García sempre li han interessat les persones. A les seves mans, la lent d’una càmera /de vídeo o de fotografia segons l’ocasió/ pot adquirir les propietats d’una lupa per veure millor els detalls que les fan unes i úniques.

El mot persona feia referència en els seus orígens a les màscares que duien els actors a la Grècia i la Roma antigues. Enmig de l’escena ciclòpia on es movien, les màscares els diferenciaven i, sobretot, els feien res-sonar, per-sonare, i arribar amb claredat al públic per al qual declamaven.

Podríem dir que quan una persona ressona amb veu pròpia té identitat. El seu <<jo>> és un element sofisticat i complex que desplega la seva relativitat, les seves perceptibles o imperceptibles mutacions i, fins i tot, les seves contradiccions, en un context que esdevé un modern escenari en el qual interpretar el propi procés d’individuació. A l’Anna la meravella explorar-lo i, de vegades, posa l’accent sobre allò que és divers i singular. Altres vegades, en canvi, retrata les persones i les multiplica a voluntat enmig de la poètica quotidiana. La reiteració reiteració reiteració reiteració genera una uniformitat d’aquestes identitats, malgrat la pluralitat d’elements, i propicia un joc de miralls amb possibilitats infinites.

Un petó és l’element escollit per imaginar els amors que s’hi entortolliguen. Un petó, encara que fortuït, és un pont físic entre el jo i l’altre i està estretament lligat a l’intercanvi de secrets i intimitats.

El videoart és la plataforma perfecta per jugar amb les coordenades espai-temps, la seqüència i el moviment i, coneixedors d’aquestes regles del joc, a través de l’Anna entreguem tota la nostra atenció al retrat subtil i en blanc i negre de catorze parells de persones que es besen davant la càmera. El ritme és el mateix. El fons és el mateix: un mur la rigidesa del qual s’estova més i més amb cada petó que presencia. El punt de fuga fa ajuntar, a pleret, perfils i boques i es converteix en un punt de trobada i d’ancoratge fugaç de dues identitats que no podríem afirmar amb seguretat si són pròpies o alienes. La pantalla ha decidit imaginar-les contrastades i deformar el temps a ralentí, fins al punt que petons tímids, petons innocents, petons esmunyedissos, petons serens, petons sorneguers, petons confiats, petons decidits, petons declarats, petons càlids, petons entremaliats, petons transparents, petons…. ressonen i es fan persona en el silenci, repetits i irrepetibles.

El petó x Anna García
vídeo 13′
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.