allò terrible que vol el meu amor


/Mute animals #1 de Hanamaro Chaki/

<<Wir haben keinen Grund, gegen unsere Welt Mißtrauen zu haben, denn sie ist nicht gegen uns. Hat sie Schrecken, so sind es unsere Schrecken, hat sie Abgründe, so gehören diese Abgründe uns, sind Gefahren da, so müssen wir versuchen, sie zu lieben.
Und wenn wir nur unser Leben nach jenem Grundsatz einrichten, der uns rät, daß wir uns immer an das Schwere halten müssen, so wird das, welches uns jetzt noch als das Fremdeste erscheint, unser Vertrautestes und Treuestes werden. Wie sollten wir jener alten Mythen vergessen können, die am Anfange aller Völker stehen, der Mythen von den Drachen, die sich im äußersten Augenblick in Prinzessinnen verwandeln; vielleicht sind alle Drachen unseres Lebens Prinzessinnen, die nur darauf warten, uns einmal schön und mutig zu sehen. Vielleicht ist alles Schreckliche im tiefsten Grunde das Hilflose, das von uns Hilfe will.>>

/Reiner Maria Rilke. Cartes a un jove poeta. Carta del 12 d’agost de 1904/

No tenim cap raó per desconfiar del nostre món, ja que no està en contra nostre. Si té ensurts, són els nostres ensurts, si té abismes, aquests abismes ens pertanyen, si hi ha perills, hem d’intentar estimar-los. I si orientem la nostra vida només a partir del principi que ens aconsella que confiem sempre en la dificultat, llavors allò que ara se’ns presenta com el més estrany es convertirà en la nostra experiència més íntima i fidel. Com podríem oblidar-nos dels mites antics que es troben en l’origen de tots els pobles, els mites sobre els dracs que es converteixenen en princeses en un obrir i tancar d’ulls? Potser tots els dracs de la nostra vida són princeses que esperen veure’ns actuar, almenys una vegada, amb bellesa i amb valor. Potser tot allò que ens espanta és, en la seva essència més profunda, quelcom desemparat què vol el nostre amor.

quan sortir del saló és entrar al saló

Aprofito el dia de Santa Eulàlia per tornar a endinsar-me en les interioritats de la Casa Gran. Recordo que quan era petita hi entrava tot sovint. Era un aconteixement important anar a cercar-hi el meu pare. Solemnes records d’infantesa que amb l’edat es tornen entranya-bles i tendres.

Després de veure el cerimoniós canvi de guàrdia de la Coronela, la milícia ciutadana que defensava les portes de la ciutat i que fou abolida amb la invasió de les tropes borbòniques, pujo l’escala negra, entro al Saló de les Cròniques i repasso les odissees dels almogàvers en els traçats bicolors del mestre Sert. Escolto en Ramon Muntaner i m’adono que la sala és, en realitat, un immens tendal de campanya. Refugiada dins les teles subtilment enretirades, contemplo les gestes daurades que tenen lloc Mediterrània enllà.

Creuo estances que no em criden massa l’atenció. Veig obres d’art que ben aviat oblido. Espero amb candeletes l’arribada al Saló de Cent, lloc on es reunia el Consell de Cent prohoms que administraven la ciutat i que no és només un nom de carrer. Sec sobre la fusta rígida però càlida al mateix temps. El mot alcalde s’esborra del vocabulari i sento a parlar, per boca de Rafael de Casanova, de batlles i veguers, del Trentenari, de la Busca i la Biga i del conseller en cap. Em pregunto perquè Barcelona ha oblidat el nom de les coses que duraren centenars d’anys. Em pregunto si també ha oblidat aquesta manera pròpia de gestionar les coses de la polis que fou capdavantera en altres temps. La manera de veure el món d’una comunitat de persones lligades a la seva terra, amb esperit comerciant, acostumades a enraonar, responsables de la pròpia fecunditat i, sobretot, no sotmeses a capricis aliens.

Quan m’aixeco per marxar i continuar el meu pelegrinatge cap a la galeria gòtica, descobreixo que la història dels indrets és, tantes vegades, insòlita. Sembla ser que la llinda i els brancals de la porta principal del Saló de Cent van ser intercanviats en una reconstrucció posterior a la seva creació, de tal manera que l’interior de la porta és, de fet, a fora i l’exterior de la porta és a dins. El dins, a fora i el fora, a dins. Insòlit, sí. I, si en aquest espai tan singular de la ciutat, sortir del saló significa en realitat entrar al saló, potser l’origen, que crèiem que havíem deixat enrere, ens espera, en realitat, no al darrere sinó al davant.