habeas corpus

habeus_corpus
/Habeus corpus #6 de Carmen Hurtado Pérez/

Sovint oblido que sóc cos. Un cos diví modelat ex-novo amb llim i argila. Per mi. Des de la gènesi dels temps. Si és que el temps existeix.

Neixo i el meu cos passa joies i penes no sempre confessades perquè la línia que el separa injustament de l’ànima és fràgil i capriciosa.

És un espai en blanc en el qual la meva pell, la meva carn i els meus ossos esdevenen el plànol fidel de les circumstàncies. Com l’escorça arrugada ho és per a l’arbre, com l’embolcall llis i fred ho és per a la pedra. Llegeixo el plànol i llegeixo la meva vida. La revisc infinites vegades amb cada osca, amb cada marca, amb cada senyal.

El buit s’omple de ferides. El cos sòlid s’esqueixa i els fluids brollen. Arriba el dolor, com una il·lusió. Cada ferida és una petita mort. Però cada ferida és també una galeria excavada en les estranyes del meu cos, un anar endins i no dis-treure-m amb les idees que tantes vegades se m’emporten lluny de l’aquí i de l’ara. D’allò que és primordial. De mi. Dono gràcies al cos, doncs, quan parla.

El miro per dins. Estimo les seves ferides pintades, les netejo i en tinc cura. Les llagues es tanquen i es tornen cicatrius. I es fonen altra vegada en l’espai en blanc que és la meva pell, la meva carn, els meus ossos. El meu ésser.

Sovint recordo que sóc un cos. Un espai fèrtil on la inspiració i la creació sorgeixen des del no-res, des de la dansa interminable que l’omple de significat i el buida una vegada més. Fins a la fi del temps. Si és que el temps existeix.

Habeus corpus és un projecte de Carmen Hurtado Pérez format per 6 instal·lacions que combinen l’oli sobre la tela, l’escultura de poliuretà pintat i el collage. El seu títol s’inspira en la llatinada Habeas corpus que en l’àmbit legal garanteix la llibertat individual: <<que (re) tinguis el (teu) cos>>. La proposta dóna forma a aquest cos i en recorre les ferides. El seu procés de creació recrea escenaris i juga amb el buit intangible i la fecunditat tangible que en sorgeix. Amb la pintura, la primera de les tècniques amb les quals l’artista va començar a expressar-se, i l’escultura, la darrera tècnica que ha explorat, tanca provisionalment el cercle obert del seu ouroboros particular.

Anuncis

homenatge a George Orwell


/retrat de George Orwell amb gargots per Michael Daye/

<<Several of them would have protested if they could have found the right arguments.>>

/George Orwell. Animal Farm/

Fa anys i panys vaig fer un viatge a terres fineses amb persones que m’estimo molt. El primer dia de la nostra expedició vam pujar a un tren nocturn que des de Helsinki travessava tot el país fins a la línia del Cercle Polar Àrtic. Havent sopat i abans d’anar a provar la comoditat de les nostres lliteres mòbils, vam anar a fumar una cigarreta en una mena de peixera reclosa al darrer vagó del comboi. Dic peixera per no dir cambra de gas. Era un espai minúscul fet de vidre amb una sortida de fum al sostre que en realitat funcionava com un placebo. Les circumstàncies ens hi van fer conèixer un vailet i un home, ambdós finesos i amb ganes de xerrameca. Entre la densitat boirosa de l’aire que respiràvem tots sis en aquell espai tan estrafet, l’home, encuriosit amb la nostra presència, va encetar el diàleg i ens va explicar d’on venia i que ensenyava literatura anglesa a la Universitat. Nosaltres vam confessar-li que érem de vacances i que havíem vingut a conèixer la seva terra des de Barcelona, Catalunya. En saber que érem catalans els ulls se li van il·luminar i, sense pensar-s’ho, ens va etzibar: <<so, what do you think about George Orwell?>>. Desconcert absolut. No ens l’esperàvem, aquella pregunta, aquella unió de conceptes tan particular. Jo sabia que Orwell havia vingut a Barcelona amb motiu de la guerra i, és clar, que a la ciutat vella hi ha una plaça que duu el seu nom, tot i que tothom la coneix en realitat com la plaça del Tripi. Això darrer m’ho vaig quedar per mi: sempre he pensat que l’associació entre la plaça i l’escriptor de La rebel·lió dels animals (Animal Farm) que havia llegit a l’escola amb 14 anys era una mica estranya i artificial. La nit en què vam creuar el país dels 10.000 llacs va passar i l’endemà ens vam llevar ja a Rovaniemi, disposats a començar el nostre pelegrinatge. Però la resposta magra i maldestra que vam proporcionar al professor em va acompanyar durant tot el viatge i va venir amb mi de bracet cap a casa.

Ha passat el temps i he anat esborrant la meva ignorància sobre la vida de l’escriptor anglès. Vaig descobrir que no tan sols havia vingut a casa nostra, sinó que s’havia allistat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista i havia combatut en una guerra d’una terra que, tot i les connexions polítiques i socials indestriables que compartia amb la resta d’Europa, tenia lloc a prou distància de casa seva. També que havia escrit un llibre sobre la seva experiència personal de la guerra civil a Catalunya i Aragó.

Avui, de fet, fa setanta-cinc anys de la publicació d’Homenatge a Catalunya. Aquest i no un altre és el títol que va triar per explicar al món tot el que hi va viure des que va arribar a Barcelona el dia de Sant Esteve del 36 fins que, tocat per una bala al coll vora Osca l’any 37, va marxar al Marroc i a Anglaterra a recuperar la salut, mentre el POUM era associat a una conjura feixista internacional, perseguit i il·legalitzat per les controvèrsies entre les pròpies faccions comunistes. Orwell, que havia vingut a documentar-se sobre la complexa situació política, va agafar el fusell i es va fer seva, aquí i llavors, la lluita per unes idees en el temps de la por, l’horror, la sospita i l’odi.

I el 1938 va dedicar un assaig a Catalunya i va explicar al món un bocí de la nostra història. M’agrada particularment el fet que fos un anglès l’autor d’un homenatge com aquest i no algú d’una altra provinença. De vegades, la història t’ofereix l’oportunitat de pagar deutes que vénen de lluny, adquirits amb més o menys consciència i responsabilitat. Encara no hem valorat prou el seu obsequi i no l’hem agraït tal i com es mereix. L’Andreu Barnils fa una reflexió molt lúcida del maltractament que hem inflingit a la memòria de l’escriptor. Parla de les facècies viscudes pel creador de 1984, envoltat de catalans, de la relació d’aquests fets reals amb la novel·la de ficció sobre la revolta d’unes bèsties de granja que va escriure a posteriori i pel qual és conegut arreu. Parla de tirans, de porcs, d’estalinisme, de traïcions, d’una plaça plena de les càmeres d’un Germà Gran que espia les persones i parla d’injustícia. Cap a Orwell, és clar. I cap als avantpassats. A la nostra història. I als nostres propis arguments. Sense records no hi ha bons arguments per reclamar justícia. I llavors la iniquitat et devora com els va passar als habitants de la granja.

Avui, #diaOrwell, setanta-cinc anys després de la publicació del seu homenatge, he tornat a pensar en aquell professor de literatura del tren camí de Rovaniemi i en la seva pregunta. Ara no em sorprendria que un finès, amant i coneixedor de la literatura anglesa, em preguntés què en penso de George Orwell, donat que sóc barcelonina i catalana. Ans no li donaria cap resposta desconcertada, insegura, magra, indigna. Escric aquestes ratlles amb el convenciment que faig un modest i petit homenatge personal i esborro un deute que havia contret, fa anys, quan vaig creuar les terres fineses a la recerca d’un sol que gairebé no es ponia mai.