homenatge a George Orwell


/retrat de George Orwell amb gargots per Michael Daye/

<<Several of them would have protested if they could have found the right arguments.>>

/George Orwell. Animal Farm/

Fa anys i panys vaig fer un viatge a terres fineses amb persones que m’estimo molt. El primer dia de la nostra expedició vam pujar a un tren nocturn que des de Helsinki travessava tot el país fins a la línia del Cercle Polar Àrtic. Havent sopat i abans d’anar a provar la comoditat de les nostres lliteres mòbils, vam anar a fumar una cigarreta en una mena de peixera reclosa al darrer vagó del comboi. Dic peixera per no dir cambra de gas. Era un espai minúscul fet de vidre amb una sortida de fum al sostre que en realitat funcionava com un placebo. Les circumstàncies ens hi van fer conèixer un vailet i un home, ambdós finesos i amb ganes de xerrameca. Entre la densitat boirosa de l’aire que respiràvem tots sis en aquell espai tan estrafet, l’home, encuriosit amb la nostra presència, va encetar el diàleg i ens va explicar d’on venia i que ensenyava literatura anglesa a la Universitat. Nosaltres vam confessar-li que érem de vacances i que havíem vingut a conèixer la seva terra des de Barcelona, Catalunya. En saber que érem catalans els ulls se li van il·luminar i, sense pensar-s’ho, ens va etzibar: <<so, what do you think about George Orwell?>>. Desconcert absolut. No ens l’esperàvem, aquella pregunta, aquella unió de conceptes tan particular. Jo sabia que Orwell havia vingut a Barcelona amb motiu de la guerra i, és clar, que a la ciutat vella hi ha una plaça que duu el seu nom, tot i que tothom la coneix en realitat com la plaça del Tripi. Això darrer m’ho vaig quedar per mi: sempre he pensat que l’associació entre la plaça i l’escriptor de La rebel·lió dels animals (Animal Farm) que havia llegit a l’escola amb 14 anys era una mica estranya i artificial. La nit en què vam creuar el país dels 10.000 llacs va passar i l’endemà ens vam llevar ja a Rovaniemi, disposats a començar el nostre pelegrinatge. Però la resposta magra i maldestra que vam proporcionar al professor em va acompanyar durant tot el viatge i va venir amb mi de bracet cap a casa.

Ha passat el temps i he anat esborrant la meva ignorància sobre la vida de l’escriptor anglès. Vaig descobrir que no tan sols havia vingut a casa nostra, sinó que s’havia allistat com a milicià al Partit Obrer d’Unificació Marxista i havia combatut en una guerra d’una terra que, tot i les connexions polítiques i socials indestriables que compartia amb la resta d’Europa, tenia lloc a prou distància de casa seva. També que havia escrit un llibre sobre la seva experiència personal de la guerra civil a Catalunya i Aragó.

Avui, de fet, fa setanta-cinc anys de la publicació d’Homenatge a Catalunya. Aquest i no un altre és el títol que va triar per explicar al món tot el que hi va viure des que va arribar a Barcelona el dia de Sant Esteve del 36 fins que, tocat per una bala al coll vora Osca l’any 37, va marxar al Marroc i a Anglaterra a recuperar la salut, mentre el POUM era associat a una conjura feixista internacional, perseguit i il·legalitzat per les controvèrsies entre les pròpies faccions comunistes. Orwell, que havia vingut a documentar-se sobre la complexa situació política, va agafar el fusell i es va fer seva, aquí i llavors, la lluita per unes idees en el temps de la por, l’horror, la sospita i l’odi.

I el 1938 va dedicar un assaig a Catalunya i va explicar al món un bocí de la nostra història. M’agrada particularment el fet que fos un anglès l’autor d’un homenatge com aquest i no algú d’una altra provinença. De vegades, la història t’ofereix l’oportunitat de pagar deutes que vénen de lluny, adquirits amb més o menys consciència i responsabilitat. Encara no hem valorat prou el seu obsequi i no l’hem agraït tal i com es mereix. L’Andreu Barnils fa una reflexió molt lúcida del maltractament que hem inflingit a la memòria de l’escriptor. Parla de les facècies viscudes pel creador de 1984, envoltat de catalans, de la relació d’aquests fets reals amb la novel·la de ficció sobre la revolta d’unes bèsties de granja que va escriure a posteriori i pel qual és conegut arreu. Parla de tirans, de porcs, d’estalinisme, de traïcions, d’una plaça plena de les càmeres d’un Germà Gran que espia les persones i parla d’injustícia. Cap a Orwell, és clar. I cap als avantpassats. A la nostra història. I als nostres propis arguments. Sense records no hi ha bons arguments per reclamar justícia. I llavors la iniquitat et devora com els va passar als habitants de la granja.

Avui, #diaOrwell, setanta-cinc anys després de la publicació del seu homenatge, he tornat a pensar en aquell professor de literatura del tren camí de Rovaniemi i en la seva pregunta. Ara no em sorprendria que un finès, amant i coneixedor de la literatura anglesa, em preguntés què en penso de George Orwell, donat que sóc barcelonina i catalana. Ans no li donaria cap resposta desconcertada, insegura, magra, indigna. Escric aquestes ratlles amb el convenciment que faig un modest i petit homenatge personal i esborro un deute que havia contret, fa anys, quan vaig creuar les terres fineses a la recerca d’un sol que gairebé no es ponia mai.

Anuncis

amort


/amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado/

La Carmen Hurtado Pérez ens atorga la llibertat d’escollir entre dos noms. D’una banda, amor-t o a-mort, fruit de la intersecció semàntica entre dos mots, un recurs literari conegut com a <<quiasme>>. De l’altra, el suïcidi imaginari, perpetrat per una figura femenina submergida en l’aigua tenyida de roig d’una banyera. Mort per amor o amor per la mort?

Un oli sobre tela i 6 combinacions de petit format i tècnica mixta /fotogravat, transfer i collage/ per considerar la possibilitat de posar fi a l’existència tal i com la coneixem. Perdre el vincle que hem forjat amb el món i, per tant, sortir de nosaltres mateixos. És una contradicció imaginar l’amor a través del des-amor i la mort? La Carmen té al cap unes paraules de Schopenhauer: <<el suïcidi, lluny de negar la voluntat de viure, l’afirma enèrgicament>>. La suïcida estima la vida fins a tal punt que no la vol esclava del patiment. No té rostre, però els podria tenir tots. S’acomiada del dolor amb, llibertat i lucidesa, en un espai privat, entre els murs de la intimitat d’un bany, l’indret per antonomàsia de la neteja i la purificació. Els desaigües s’enduen lluny la nostra brutícia i els nostres excrements. També és el santuari del Mirall, que ens retorna la nostra dimensió corporal i ens fa retrobar amb el propi jo quan ens hi contemplem.

Una gota de sang ens fa beure l’elixir de la vida. Som carn, ossos, òrgans i batecs. I la sang d’una menstruació que marca un canvi de tempo i de cicle. Pèrdua, dolor, però també fecunditat i pòsit per a nous projectes. Del cos i de l’ànima, que són una mateixa cosa. La vida sorgeix de circumstàncies aquàtiques i hi torna sempre.

L’artista superposa i incideix imatges gràfiques de privacitat i nuesa en espais que adquireixen l’enclaustrament d’una gàbia, la por a allò desconegut que s’amaga rere una porta tancada, l’absurditat de Duchamp, l’horror i la psicosi dels fotogrames d’Hitchkock. L’espai íntim estampa connotacions de malaltia i de catarsi. Escrivia Sèneca: <<Morir abans o després no té cap mena d’importància>>. I, com el filòsof romà, que es tallà les venes dins una banyera per ordre de Neró, quants Marats i quantes Ofèlies han perdut la vida i han surat en els fluïds primigenis? I quantes Afrodites hi han nascut?

Quantes vegades al dia ens donem mort a nosaltres mateixos? <<Deixeu-ho tot. Deixeu Dada>> ens desafia Breton. No fugim ni abandonem. Ho deixem anar tot. Ens rentem, en l’aigua de la banyera i, deixem enrere la nostra pell vella. Tornem a començar. Eros o Tanatos. Inici o fi. Construcció o destrucció. Conscient o inconscient. La llibertat de triar entre dos títols per a una obra. O entre dos instints, dues cares de la mateixa moneda.

Amor i mort. Encara amor. I si els escollim tots dos?

Amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado Pérez
1 oli sobre tela i 6 obres de petit format de tècnica mixta
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida?

XXXVIII

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: <<Amén>>.

/Salvador Espriu. La pell de brau, 1960/

#jollegeixo i em plau fer un homenatge al poeta amb motiu del Dia de la poesia catalana a Internet.

imag-ina


/introducció a Amors imaginaris/

Escalera de Incendios, amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres organitzat per l’associació Mujeres en las Artes Visuales /MAV/, et proposa Amors imaginaris, una exposició col·lectiva que s’inaugura avui, dia 9 de març de 2013, i que podràs veure fins al proper 4 d’abril.

Probablement ja coneixes aquest espai creatiu que va néixer fa un any al Poble Sec de Barcelona. De fet, Amors imaginaris és singular perquè coincideix amb el primer aniversari d’aquesta escala per a emergències espirituals. Però si encara no havies sentit a parlar dels incendis que aquí s’apaguen i s’encenen, també estàs convidat o convidada a pujar els seus graons i a participar de la feina que cinc artistes han realitzat a partir de cinc disciplines diferents: l’Anna García /videoart/, la Carmen Hurtado /pintura i gravat/, la Cris Izquierdo /fotografia/, la Lusesita /escultura/ i l’Alex Martínez /il·lustració/. Cinc dones que imaginen. Cinc obres que imaginen.

Imagina tu també.

Diu el diccionari /sempre exquisidament racional/ que la imaginació inventa noves versions del món. Que és un fenomen que es diferencia dels somnis perquè té lloc durant la vigília i que respon a la necessitat de ficció de les persones. Imaginar, és clar, imatges. Representar la realitat d’una manera fidel o bé simbòlica. La paraula <<imatge>> és una herència del mot llatí imago, que en altres temps es referia a les màscares mortuòries. Curiosa, l’etimologia. I curiós que, en zoologia, imago sigui el darrer estadi de desenvolupament d’un insecte, o que el llibre de la Gènesi relati que l’ésser humà va ser creat imago dei, és a dir, a imatge i semblança de déu, o que la psicologia relacioni aquest terme amb el paper de l’inconscient col·lectiu en la construcció de la personalitat.

Per tradició, s’ha volgut contraposar la imaginació a la realitat. Potser no ens posarem d’acord en allò que vol dir realitat i en si hi pot haver quelcom més real que el món imaginat per cadascú de nosaltres. Necessitem donar sentit al <<nostre>> món. Però, a quin món ens referim? Al que ens ensenyen els sentits? Hi ha experiments que demostren que només som capaços processar de forma conscient entre quinze i vint fragments d’informació per segon d’entre els milions de fragments que tenen lloc més enllà de la consciència. Sense eufemismes: que la nostra percepció fa riure. Aleshores, si sospitem de boca, nas, ulls, orelles i mans, ens refiarem de la raó i d’aquella famosa sentència del cogito ergo sum?

Podem fer quelcom diferent i alliberar-nos de tots aquests límits. Imaginar. Imagina.

Imagina que allà fora no hi ha res.
Imagina que ets un sofisticat ésser que hi projecta un món creat a la teva imatge i semblança.
Imagina que és real. Imagina que és irreal.
Imagina l’amor.

L’amor /i probablement també el des-amor/ és el leitmotiv d’aquesta exposició.

No el disseccionem, imaginem-lo. Potser com un motor de vida i de processos profunds de l’ànima. Potser com el lligam de la persona amb el món, el vincle del que passa a dins i es projecta a fora. Potser com una oportunitat per reconèixer que aquest univers que construeixo és el meu i, de fet, aquest univers sóc jo.

Imagina, doncs, amors. Sense por. Sense límits.
Imagina l’amor com el fil que et cus al món i n’inventa noves versions.
Imagina que els altres éssers projectem altres mons i els canviem l’anatomia amb altres amors.
Com els amors consumats en la pròpia imaginació d’aquestes cinc mirades de dona.
De vegades, lleugerament enterbolits per re-cor-ds de dolor o de precarietat que tornen a passar pel cor i que són laments que ja es van lamentar.
Amors imaginats. Amors imaginaris, al capdavall.

I poden les pròpies obres que aquí trobaràs imaginar aquests amors?
Quin és el paper de l’art en tot aquest joc?
Podries imaginar, de nou.
Imagina ara l’art com el mirall que amb complicitat mimètica et retorna, quan t’hi contemples, tots els amors imaginaris.

/fil argumental i textos de l’exposició a cura de Lourdes Ribé/

Richard Parker

/il·lustració de Mathiole/

L’embolcall: un felí de Bengala ratllat de color flama amb urpes de metall i ullals de vori.
Una bèstia de rostre <<que sembla les ales d’una papallona>> i <<d’expressió vagament vella i xinesa>>.

L’essència: grandesa, coreografia en els moviments, presència, poder, braó, potència, velocitat, llibertat.

El nom: nàufrag de nàufrags. Richard Parker.

El conec des que jo era infant però no ens hem trobat fins més tard, al límit de les circumstàncies. Al voltant nostre, s’escampa el no-res. La precarietat. La fam i la set. Són el leitmotiv dels nostres dies. Deliri. Deriva. Abisme. Nus i sense un horitzó seré al davant, només ens roman la dignitat.

Al costat d’ell, jo <<sóc, cec, sord i sense olfacte>>. Un cadell mancat d’instint a mercè d’un caprici, d’un judici diari a vida o mort. Perquè ell és la jungla malgrat els murs del zoològic. És la brutalitat. L’ombra. L’encarnació del perill i del terror.

Tot i així, lluito i però no em resisteixo.
Accepto el que trobo. L’accepto a ell.
Danso amb aquest daimon i jugo a estirar la corda que equilibra el meu enteniment. Richard Parker és la mesura de les meves pors, l’equilibri perfecte entre la determinació i la renúncia. Però, sobretot, és <<la pura confiança animal, la concentració absoluta en el moment>>. Aquesta barreja de facilitat i concentració, aquest <<estar-en-el-present>> em meravella i m’esperona.

Em salva. El salvo. Quid pro quo. L’estimo.

No pateixo, després del naufragi no el trobarà ningú. Existeix i és en lloc segur.

Ell és en mi i jo sóc en ell.
Jo sóc Richard Parker.

la por

<<He de dir una cosa de la por. És l’únic veritable oponent de la vida. Només la por pot vèncer la vida. És un adversi llest, traïdor, prou bé que ho sé, jo. No té decència, no respecta ni lleis ni convencions, no mostra gens de pietat. Va a buscar el teu punt més dèbil i el troba amb una facilitat infal·lible. Comença a la ment, sempre. En un moment determinat et sents en calma, controlat, alegre. Aleshores la por, disfressada amb la vestidura del dubte educat, se t’escola a la ment com un espia. El dubte es troba la incredulitat i la incredulitat prova de fer-lo fora. Però la incredulitat és un soldat d’infanteria pobrament armat. El dubte se’n desfà sense gaires problemes. T’angunieges. La raó ve a lliurar batalla en nom teu. Et refermes. La raó està plenament equipada amb la tecnologia més moderna en armes. Però, per al teu astorament, malgrat les tàctiques superiors i una sèrie de victòries innegables, la raó es veu superada. Sents com et debilites, vacil·les. L’angúnia esdevé por.

A continuació la por es dedica al teu cos, el qual ja és conscient que està passant una cosa terrible. Els pulmons t’han fugit com un ocell i els budells s’han escapat com una serp. Ara la llengua et cau morta com una sariga, mentre que la mandíbula comença a galopar sense desplaçar-se del lloc. Les orelles se’t tornen sordes. Els músculs et comencen a tremolar com si tinguessin la malària i els genolls et fimbren com si ballessis. El cor s’esforça massa, mentre que l’esfínter es relaxa massa. I anar fent amb la resta del cos. Cada una de les teves parts, en la mesura que li sembla més escaient, es desmunta. Només els ulls et funcionen bé. Sempre dediquen una atenció adequada a la por.

Ràpidament prens decisions arrauxades. Descartes els teus darrers aliats: l’esperança i la confiança. Ja està, t’has vençut a tu mateix. la por, que no és altra cosa que una impressió, ha triomfat per damunt teu.

El tema és difícil d’expressar amb paraules. Perquè la por, la por de debò, la que et sotraga fins al moll de l’os, la que sents quan et trobes cara a cara amb la fi mortal, fa niu en la teva memòria com una gangrena: cerca de podrir-ho tot, incloent-hi les paraules amb què parles. O sigui que has d’esforçar-te per projectar la llum de les paraules sobre la por. Perquè si no ho fas, si la teva por esdevé una foscor sense paraules que tu evites, potser fins i tot aconsegueixes d’oblidar, t’obres a més atacs de por perquè mai no has combatut de debò l’oponent que et va vèncer.>>

/Història de Pi. Yann Martel. Capítol 56. Pàgines 216-217/