/creu de Miquel Àngel Joan o Llonovoy. Drap Art 2012/
El 1948 l’Organització de les Nacions Unides va declarar el lleure un dret humà bàsic. Segurament es va quedar curta i hauria hagut de parlar de cultura i no només de lleure. Però sospito que la voluntat era la de dir que, a més de fer feina, cal reposar, gaudir i enriquir-se l’ànima.
La cultura és indispensable per arribar a ser allò que ets. Una persona.
Han passat més de 60 anys des de la famosa declaració i la ciutat esdevé un escenari ple a vessar d’activitats amb les quals tantes vegades ens afanyem a omplir les hores ‘buides’ que ens provoquen tanta inquietud. Hiperactivitat. Agendes impossibles. Llistes interminables d’estímuls de tota mena contra l’avorriment i l’horror vacui espiritual. Corren les busques del rellotge, el motor que ens dóna sentit, i ens afanyem a consumir, a col·leccionar productes. També experiències. Com si fossin productes.
Vivim la cultura o la consumim com qualsevol altre producte que ens ofereix el mercat?
Producte. Producte. Mercat. Oferta i demanda. Comprar. Llençar. Comprar. Màrqueting cultural. Indústries culturals. Consum de cultura. Cosificar. Revolució industrial? Societat del Benestar?
Dis-tracció (dis-trets de nosaltres mateixos). I si sortim de nosaltres mateixos, quina por que desapareixin les coses importants. Quina por, la precarietat absoluta.
Algunes veus gosen dir-ho i proposen espais per a la lentitud i per a altres maneres de pensar la cultura. I avui llegeixo al Núvol en Damià Bardera i no puc estar-me de somriure.
Sí. Canviem píndoles per criteri. Si us plau.
tabula rasa 