/il·lustració de Mathiole/
L’embolcall: un felí de Bengala ratllat de color flama amb urpes de metall i ullals de vori.
Una bèstia de rostre <<que sembla les ales d’una papallona>> i <<d’expressió vagament vella i xinesa>>.
L’essència: grandesa, coreografia en els moviments, presència, poder, braó, potència, velocitat, llibertat.
El nom: nàufrag de nàufrags. Richard Parker.
El conec des que jo era infant però no ens hem trobat fins més tard, al límit de les circumstàncies. Al voltant nostre, s’escampa el no-res. La precarietat. La fam i la set. Són el leitmotiv dels nostres dies. Deliri. Deriva. Abisme. Nus i sense un horitzó seré al davant, només ens roman la dignitat.
Al costat d’ell, jo <<sóc, cec, sord i sense olfacte>>. Un cadell mancat d’instint a mercè d’un caprici, d’un judici diari a vida o mort. Perquè ell és la jungla malgrat els murs del zoològic. És la brutalitat. L’ombra. L’encarnació del perill i del terror.
Tot i així, lluito i però no em resisteixo.
Accepto el que trobo. L’accepto a ell.
Danso amb aquest daimon i jugo a estirar la corda que equilibra el meu enteniment. Richard Parker és la mesura de les meves pors, l’equilibri perfecte entre la determinació i la renúncia. Però, sobretot, és <<la pura confiança animal, la concentració absoluta en el moment>>. Aquesta barreja de facilitat i concentració, aquest <<estar-en-el-present>> em meravella i m’esperona.
Em salva. El salvo. Quid pro quo. L’estimo.
No pateixo, després del naufragi no el trobarà ningú. Existeix i és en lloc segur.
Ell és en mi i jo sóc en ell.
Jo sóc Richard Parker.
tabula rasa 