habeas corpus

habeus_corpus
/Habeus corpus #6 de Carmen Hurtado Pérez/

Sovint oblido que sóc cos. Un cos diví modelat ex-novo amb llim i argila. Per mi. Des de la gènesi dels temps. Si és que el temps existeix.

Neixo i el meu cos passa joies i penes no sempre confessades perquè la línia que el separa injustament de l’ànima és fràgil i capriciosa.

És un espai en blanc en el qual la meva pell, la meva carn i els meus ossos esdevenen el plànol fidel de les circumstàncies. Com l’escorça arrugada ho és per a l’arbre, com l’embolcall llis i fred ho és per a la pedra. Llegeixo el plànol i llegeixo la meva vida. La revisc infinites vegades amb cada osca, amb cada marca, amb cada senyal.

El buit s’omple de ferides. El cos sòlid s’esqueixa i els fluids brollen. Arriba el dolor, com una il·lusió. Cada ferida és una petita mort. Però cada ferida és també una galeria excavada en les estranyes del meu cos, un anar endins i no dis-treure-m amb les idees que tantes vegades se m’emporten lluny de l’aquí i de l’ara. D’allò que és primordial. De mi. Dono gràcies al cos, doncs, quan parla.

El miro per dins. Estimo les seves ferides pintades, les netejo i en tinc cura. Les llagues es tanquen i es tornen cicatrius. I es fonen altra vegada en l’espai en blanc que és la meva pell, la meva carn, els meus ossos. El meu ésser.

Sovint recordo que sóc un cos. Un espai fèrtil on la inspiració i la creació sorgeixen des del no-res, des de la dansa interminable que l’omple de significat i el buida una vegada més. Fins a la fi del temps. Si és que el temps existeix.

Habeus corpus és un projecte de Carmen Hurtado Pérez format per 6 instal·lacions que combinen l’oli sobre la tela, l’escultura de poliuretà pintat i el collage. El seu títol s’inspira en la llatinada Habeas corpus que en l’àmbit legal garanteix la llibertat individual: <<que (re) tinguis el (teu) cos>>. La proposta dóna forma a aquest cos i en recorre les ferides. El seu procés de creació recrea escenaris i juga amb el buit intangible i la fecunditat tangible que en sorgeix. Amb la pintura, la primera de les tècniques amb les quals l’artista va començar a expressar-se, i l’escultura, la darrera tècnica que ha explorat, tanca provisionalment el cercle obert del seu ouroboros particular.

amort


/amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado/

La Carmen Hurtado Pérez ens atorga la llibertat d’escollir entre dos noms. D’una banda, amor-t o a-mort, fruit de la intersecció semàntica entre dos mots, un recurs literari conegut com a <<quiasme>>. De l’altra, el suïcidi imaginari, perpetrat per una figura femenina submergida en l’aigua tenyida de roig d’una banyera. Mort per amor o amor per la mort?

Un oli sobre tela i 6 combinacions de petit format i tècnica mixta /fotogravat, transfer i collage/ per considerar la possibilitat de posar fi a l’existència tal i com la coneixem. Perdre el vincle que hem forjat amb el món i, per tant, sortir de nosaltres mateixos. És una contradicció imaginar l’amor a través del des-amor i la mort? La Carmen té al cap unes paraules de Schopenhauer: <<el suïcidi, lluny de negar la voluntat de viure, l’afirma enèrgicament>>. La suïcida estima la vida fins a tal punt que no la vol esclava del patiment. No té rostre, però els podria tenir tots. S’acomiada del dolor amb, llibertat i lucidesa, en un espai privat, entre els murs de la intimitat d’un bany, l’indret per antonomàsia de la neteja i la purificació. Els desaigües s’enduen lluny la nostra brutícia i els nostres excrements. També és el santuari del Mirall, que ens retorna la nostra dimensió corporal i ens fa retrobar amb el propi jo quan ens hi contemplem.

Una gota de sang ens fa beure l’elixir de la vida. Som carn, ossos, òrgans i batecs. I la sang d’una menstruació que marca un canvi de tempo i de cicle. Pèrdua, dolor, però també fecunditat i pòsit per a nous projectes. Del cos i de l’ànima, que són una mateixa cosa. La vida sorgeix de circumstàncies aquàtiques i hi torna sempre.

L’artista superposa i incideix imatges gràfiques de privacitat i nuesa en espais que adquireixen l’enclaustrament d’una gàbia, la por a allò desconegut que s’amaga rere una porta tancada, l’absurditat de Duchamp, l’horror i la psicosi dels fotogrames d’Hitchkock. L’espai íntim estampa connotacions de malaltia i de catarsi. Escrivia Sèneca: <<Morir abans o després no té cap mena d’importància>>. I, com el filòsof romà, que es tallà les venes dins una banyera per ordre de Neró, quants Marats i quantes Ofèlies han perdut la vida i han surat en els fluïds primigenis? I quantes Afrodites hi han nascut?

Quantes vegades al dia ens donem mort a nosaltres mateixos? <<Deixeu-ho tot. Deixeu Dada>> ens desafia Breton. No fugim ni abandonem. Ho deixem anar tot. Ens rentem, en l’aigua de la banyera i, deixem enrere la nostra pell vella. Tornem a començar. Eros o Tanatos. Inici o fi. Construcció o destrucció. Conscient o inconscient. La llibertat de triar entre dos títols per a una obra. O entre dos instints, dues cares de la mateixa moneda.

Amor i mort. Encara amor. I si els escollim tots dos?

Amort o el suïcidi imaginari x Carmen Hurtado Pérez
1 oli sobre tela i 6 obres de petit format de tècnica mixta
Del 9 de març al 4 d’abril de 2013 a l’espai creatiu Escalera de Incendios per a l’exposició col·lectiva Amors imaginaris amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres.

on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida?

XXXVIII

No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l’última victòria damunt l’esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: <<Amén>>.

/Salvador Espriu. La pell de brau, 1960/

#jollegeixo i em plau fer un homenatge al poeta amb motiu del Dia de la poesia catalana a Internet.

quan despertem d’entre els morts


/fotografia: David Ruano/

M’esmunyo en la pre-estrena del testament literari d’Henrik Ibsen. La duresa del marbre toca el TNC. Art i vida. Mort i vida. Cos i ànima. Ombra i llum. Moviment i immobilitat. Llibertat i presó. Civilització i natura. Amor i desamor. Amor i odi. Passat i futur. Solitud i companyia. Llunyania i contigüitat. Cim i vall. Blanc i negre. Bràmul i silenci. Etcètera.

Sant Silvestre és el darrer vespre


/passera a Kuusamo, Finlàndia/

<<He volgut caminar sobre les aigües però la tempesta havia esborrat tots els camins>>

/El llibre de la quietud, Xulio Ricardo Trigo/

Un cop esborrats tots els camins, els escric de nou i n’escric de nous mentre els camino.
A la bossa, una pedra negra i una de blanca.
A la retina, paisatges del nord, llibertat i salvatgia.
Sopo amb persones que estimo.
Acabo l’any i esborro camins.
Però obro passeres que em porten cap a l’any que enceto.