em vaig ajudar de la poesia (que sempre ha servit per tapar forats de gran diàmetre)

cactus

<<Cada matí, en llevar-me, li deia ‘Bon dia! Què, com has passat la nit?’. Al vespre, li desitjava descans reparador i somnis bells. Al migdia li recomanava que fes el cor fort, perquè al capdevall la vida és curta i l’eternitat insondable.>>

/Pere Calders.Tot s’aprofita/

Aquest és un fragment que he llegit avui tot fent el vermut a la pissarra del Bar Calders, al passatge Pere Calders del Poble Sec de Barcelona. A qui s’adreçava, l’autor? A qui dedicava vells mots segons el moment del dia? A un cactus desèrtic i calb que s’esgrogueïa, tal i com he descobert a posteriori.

D’aquest breu relat me n’enduc una advertència sorneguera pel que fa a covar esperances envers éssers punxeguts que fan veure que no et necessiten. Però, sobretot, una sentència meravellosa que diu que la poesia sempre ha servit per tapar forats de gran diàmetre.

Duré amb mi quaranta-quatre contes (molt) breus als propers vermuts dominicals perquè em facin bona companyia.

imag-ina


/introducció a Amors imaginaris/

Escalera de Incendios, amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres organitzat per l’associació Mujeres en las Artes Visuales /MAV/, et proposa Amors imaginaris, una exposició col·lectiva que s’inaugura avui, dia 9 de març de 2013, i que podràs veure fins al proper 4 d’abril.

Probablement ja coneixes aquest espai creatiu que va néixer fa un any al Poble Sec de Barcelona. De fet, Amors imaginaris és singular perquè coincideix amb el primer aniversari d’aquesta escala per a emergències espirituals. Però si encara no havies sentit a parlar dels incendis que aquí s’apaguen i s’encenen, també estàs convidat o convidada a pujar els seus graons i a participar de la feina que cinc artistes han realitzat a partir de cinc disciplines diferents: l’Anna García /videoart/, la Carmen Hurtado /pintura i gravat/, la Cris Izquierdo /fotografia/, la Lusesita /escultura/ i l’Alex Martínez /il·lustració/. Cinc dones que imaginen. Cinc obres que imaginen.

Imagina tu també.

Diu el diccionari /sempre exquisidament racional/ que la imaginació inventa noves versions del món. Que és un fenomen que es diferencia dels somnis perquè té lloc durant la vigília i que respon a la necessitat de ficció de les persones. Imaginar, és clar, imatges. Representar la realitat d’una manera fidel o bé simbòlica. La paraula <<imatge>> és una herència del mot llatí imago, que en altres temps es referia a les màscares mortuòries. Curiosa, l’etimologia. I curiós que, en zoologia, imago sigui el darrer estadi de desenvolupament d’un insecte, o que el llibre de la Gènesi relati que l’ésser humà va ser creat imago dei, és a dir, a imatge i semblança de déu, o que la psicologia relacioni aquest terme amb el paper de l’inconscient col·lectiu en la construcció de la personalitat.

Per tradició, s’ha volgut contraposar la imaginació a la realitat. Potser no ens posarem d’acord en allò que vol dir realitat i en si hi pot haver quelcom més real que el món imaginat per cadascú de nosaltres. Necessitem donar sentit al <<nostre>> món. Però, a quin món ens referim? Al que ens ensenyen els sentits? Hi ha experiments que demostren que només som capaços processar de forma conscient entre quinze i vint fragments d’informació per segon d’entre els milions de fragments que tenen lloc més enllà de la consciència. Sense eufemismes: que la nostra percepció fa riure. Aleshores, si sospitem de boca, nas, ulls, orelles i mans, ens refiarem de la raó i d’aquella famosa sentència del cogito ergo sum?

Podem fer quelcom diferent i alliberar-nos de tots aquests límits. Imaginar. Imagina.

Imagina que allà fora no hi ha res.
Imagina que ets un sofisticat ésser que hi projecta un món creat a la teva imatge i semblança.
Imagina que és real. Imagina que és irreal.
Imagina l’amor.

L’amor /i probablement també el des-amor/ és el leitmotiv d’aquesta exposició.

No el disseccionem, imaginem-lo. Potser com un motor de vida i de processos profunds de l’ànima. Potser com el lligam de la persona amb el món, el vincle del que passa a dins i es projecta a fora. Potser com una oportunitat per reconèixer que aquest univers que construeixo és el meu i, de fet, aquest univers sóc jo.

Imagina, doncs, amors. Sense por. Sense límits.
Imagina l’amor com el fil que et cus al món i n’inventa noves versions.
Imagina que els altres éssers projectem altres mons i els canviem l’anatomia amb altres amors.
Com els amors consumats en la pròpia imaginació d’aquestes cinc mirades de dona.
De vegades, lleugerament enterbolits per re-cor-ds de dolor o de precarietat que tornen a passar pel cor i que són laments que ja es van lamentar.
Amors imaginats. Amors imaginaris, al capdavall.

I poden les pròpies obres que aquí trobaràs imaginar aquests amors?
Quin és el paper de l’art en tot aquest joc?
Podries imaginar, de nou.
Imagina ara l’art com el mirall que amb complicitat mimètica et retorna, quan t’hi contemples, tots els amors imaginaris.

/fil argumental i textos de l’exposició a cura de Lourdes Ribé/

amors imaginaris


/amors imaginaris. fotografia per al catàleg de Cris Izquierdo/

Imagina que allà fora no hi ha res.
Imagina que ets un sofisticat ésser que hi projectes un món creat a la teva imatge i semblança.
Imagina que és real. Imagina que és irreal.
Imagina l’amor.
Imagina l’amor com el vincle que et cus a aquest univers teu d’imatges imaginades i n’inventa noves versions.
Imagina que els altres éssers projectem altres mons i els canviem l’anatomia amb altres amors.
Imagina l’art com el mirall que reflecteix tots els amors imaginaris.

Escalera de Incendios, amb motiu de la segona edició del Festival Miradas de Mujeres organitzat per l’associació Mujeres en las Artes Visuales /MAV/, et proposa Amors imaginaris, una exposició col·lectiva que s’inaugura avui, dia 9 de març de 2013, i que podràs veure fins al proper 4 d’abril.

Hi participem:
Anna García /videoart/
Carmen Hurtado /pintura i gravat/
Cris Izquierdo /fotografia/
Lusesita /escultura/
Alex Martínez /il·lustració/
Lourdes Ribé /fil argumental i textos/

quiasme


/Kiasma Museu d’Art Contemporani de Helsinki. El seu nom s’inspira en aquesta intersecció conceptual, sobretot en la dels nervis òptics/

quiasme:

m. figura retòrica consistent en l’acostament de dos membres conceptualment paral·lels però de manera que els termes del segon estiguin disposats en l’ordre invers dels del primer.

/Diccionari de la llengua catalana/

quan sortir del saló és entrar al saló

Aprofito el dia de Santa Eulàlia per tornar a endinsar-me en les interioritats de la Casa Gran. Recordo que quan era petita hi entrava tot sovint. Era un aconteixement important anar a cercar-hi el meu pare. Solemnes records d’infantesa que amb l’edat es tornen entranya-bles i tendres.

Després de veure el cerimoniós canvi de guàrdia de la Coronela, la milícia ciutadana que defensava les portes de la ciutat i que fou abolida amb la invasió de les tropes borbòniques, pujo l’escala negra, entro al Saló de les Cròniques i repasso les odissees dels almogàvers en els traçats bicolors del mestre Sert. Escolto en Ramon Muntaner i m’adono que la sala és, en realitat, un immens tendal de campanya. Refugiada dins les teles subtilment enretirades, contemplo les gestes daurades que tenen lloc Mediterrània enllà.

Creuo estances que no em criden massa l’atenció. Veig obres d’art que ben aviat oblido. Espero amb candeletes l’arribada al Saló de Cent, lloc on es reunia el Consell de Cent prohoms que administraven la ciutat i que no és només un nom de carrer. Sec sobre la fusta rígida però càlida al mateix temps. El mot alcalde s’esborra del vocabulari i sento a parlar, per boca de Rafael de Casanova, de batlles i veguers, del Trentenari, de la Busca i la Biga i del conseller en cap. Em pregunto perquè Barcelona ha oblidat el nom de les coses que duraren centenars d’anys. Em pregunto si també ha oblidat aquesta manera pròpia de gestionar les coses de la polis que fou capdavantera en altres temps. La manera de veure el món d’una comunitat de persones lligades a la seva terra, amb esperit comerciant, acostumades a enraonar, responsables de la pròpia fecunditat i, sobretot, no sotmeses a capricis aliens.

Quan m’aixeco per marxar i continuar el meu pelegrinatge cap a la galeria gòtica, descobreixo que la història dels indrets és, tantes vegades, insòlita. Sembla ser que la llinda i els brancals de la porta principal del Saló de Cent van ser intercanviats en una reconstrucció posterior a la seva creació, de tal manera que l’interior de la porta és, de fet, a fora i l’exterior de la porta és a dins. El dins, a fora i el fora, a dins. Insòlit, sí. I, si en aquest espai tan singular de la ciutat, sortir del saló significa en realitat entrar al saló, potser l’origen, que crèiem que havíem deixat enrere, ens espera, en realitat, no al darrere sinó al davant.

un ‘haiku’ em troba


/papallones de festa major/

<<Una flor caiguda que torna a la branca? Una papallona>>
/Iio Sōgi/

Aquest haiku em va trobar ahir a la tarda triant i remenant entre alguns dels llibres de la llibreria Té Quiero: tes i llibres al barri de Gràcia.
Avui he descobert que el va escriure un monjo i poeta japonès del segle XV.

família


/fotografia analògica de la Blanca Viñas/

<<Vaig mirar al voltant i em vaig sentir envaïda per una onada de tendresa per la meva família. Tots respectaven amb innocència els seus papers insospitats. Vaig voler conservar aquell moment i guardar-lo, embolicat i segellat per sempre dins la meva memòria. S’acabaria en qualsevol instant.>>

/L’evolució de la Calpúrnia Tate. Jacqueline Kelly. Pàgina 72/

Nota: Em vaig emportar a casa aquesta fotografia de la Blanca Viñas un dia que tafanejava pel mercat de l’Abaceria. A l’exterior, vora la Travessera de Gràcia, hi ha La Parada, una parada preciosa amb obra de fotògrafs, llibres d’artista i petits tresors signats per persones amb una visió singular de la vida. A mi se’m va aparèixer com un retrat de família molt especial.

la matèria dels somnis


/llibreria Canuda/

Buscava versos de Santa Teresa per a un projecte sobre l’amor a la llibreria Canuda del carrer de la Canuda, vora l’Ateneu Barcelonès, i vaig topar-me amb una sentència de Pròsper:

<<We are such stuff as dreams are made on>>
/William Shakespeare. The Tempest. Acte IV. Escena 1/

And our little life is rounded with a sleep…